---------------------------------------------------------------------------------------

EL BOSC

Ignasi Soler

 

Immòbils els estanys l’infinit guaiten

i en llurs miralls hi brillen i s’empaiten

els vivíssims miralls a miríades...

Lentament, quietament ixen les fades

 

deis estanys encantats... Les mans donant-se

comencen a teixir llur subtil dansa

entorn de la cabanya del pastor,

sens moure l‘aire, sens fer remor...

 

mentre aquest fadigat de la jornada,

puix ha anat al Carlit d’una pitrada,

dorm al jaç aplanat i ronca fort,

 

tot somniant que demà passarà el port...

Quin silenci en la vall!... És mitjanit...

I en l’estany s’hi reflexa l’infinit.

---------------------------------------------------------------------------

FILL DE PEDRAFORCA

Maria del Mar Macià Parris

 

Pedraforca esporuguit

s'esmunyí un dia boirós

sota la destral d'un gegant

que li partí el dors en dos.

De la ferida a la plorosa roca

n'aparegué un nen vestit d'amor

que per galtes tenia petons encesos

i per ulls tot l'horitzó.

Ara la roca està guarida

i ha desaparegut el malvat gegant

i l'únic que li obre la ferida

és l'enyor del seu infant.

 

SENSE NOM

Maria del Mar Macià Parris

 

Una mà palpa en la negror

les corbes femenines de les

muntanyes que jauen a

contrallum dins els dia que neix blau

besen el llavis d'una nimfa

els turmells de l'excursionista

que matina amb ganes de

menjar-se el cim més alt

tants pits de formes diferents;

tants cims de diferent altura,

textura i olor...!

---------------------------------------------------------------------------

GOIGS AL CADÍ

Josep Punsola

 

Fonteta, me’n vaig,

que s’esborra el món;

com raja el teu raig,

que em ragi la son!

Me’n vaig... M’ajauré

no molt lluny d’ací.

Després dormiré...

Però abans de dormir,

caurà una pregària

de serres perdudes

amb nit a l’alçària,

de timbes retudes,

de prats en repòs,

de drings escampats,

ramats sense cos,

herbeis apagats;

i sentiré en mi,

com si fos la font,

la nit del Cadí

que em porta la son...

I somniaré que me’n vaig avall,

vers on riu la vall;

que el dia es desperta

amb els ulls tots clars;

que l‘hora deserta

em fa amic el pas;

que veig el rosari

al blanc santuari,

al verd dels seus prats

------------------------------------------------------------------------------

L’AVETOSA

Mossèn Antoni Navarro

 

Espessa, negra, gran, majestuosa,

la fúnebre avetosa

en son llit de tenebres trista jau;

com teranyina immensa l’amortalla

la boira que hi davalla

cada matí gitada de cel blau.

 

Milers d’avets de branques encreuades

arrapats a les aspres serralades

pujant a trobar el llamp sobre els turons;

quan brunz el torb, semblen d’un mar les ones,

i es vinclen i es redrecen ses corones

com al desert quan lluiten els lleons.

 

Si l’astre rei tramunta la muntanya,

apar entre el fullam immensa aranya

que amb sirgues d’or la xarxa va teixint

per a caçar-hi els altors que hi volen,

com fills d’un monstre que l’espai trespolen

els núvols amb ses ales percudint.

 

Que hi fa de bon estar, en sa tenebra,

oint dringar el degoteig del gebre

com l‘eco d’una lira que es consum,

i entre grèvols i molsa

cercar el fruit de la gerdera dolça,

sense sorolls ni llum!

 

Mes de sobte, en la solitària volta,

un fer bramul s’escolta

que al Pirineu desperta en son repòs,

i tremola la terra

com si hagués ressonat un crit de guerra...

És l’ós.

---------------------------------------------------------------------------

 

AVETS I FAIGS

Guerau de Liost

 

Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, d’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.

 

Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòtic renadiu.

 

L’avet és gòtic com el faig.

Són les agulles del bagueny

on de la llum es trenca el raig.

 

Són les agulles sobiranes

que, en les altures de Montseny,

del vent concerten les campanes.

---------------------------------------------------------------------------

 

ÉS EL PANY DE LA TERRA

Àlex Broc

 

És el pany de la terra

que sobre amb la paraula

de l’aneuenc amic.

Dins, tota la força del territori.

Pedra,

racó de la veu solidificat amb energia.

Aigua,

llàgrimes foses de tots els colors

del blanc i el blau

que encerclen les carenes.

Arbre,

mil anys d’història

que arrelen en el nostre destí comú.

1 dins del territori

tota la força del temps compartit.

Els topònims

un nord a cada topant

que els meus peus reconeixen.

El Pirineu,
un pare mascle.
La muntanya,

una mare prenyada.
La Noguera i la Garona,
a la cruïlla més alta, germans bessons
infantats al camí de albada,
aigua en el temps que gira a cada banda,
I, nosaltres, senyors de la paraula,

batejant tots els indrets del paisatge

amb alè triomfant de la mirada,

tots els replecs de l’amistat

amb el somriure de la nostra rialla.

Juny de plenitud,

força i forma del verd,
camins nous per totes bandes.
Avui quan miro l’instant
veig l’espai obert
i vosaltres, arrecerats en el bon temps,
sou el centre de la talaia.
No us mogueu, que torno,
que ara sí que no trigo tant,
que vinc d’una bursada.

---------------------------------------------------------------------------

 

HIMNE A LA MUNTANYA

Josep M. de Sagarra

 

Tremolaven les espumes

de la nit al firmament,

nostres boques taciturnes

sospiraven tristament.

 

Era l‘hora de les barbres

lletanies dins el gorc,

que el dimoni puja als arbres

i s’asseu a l’entreforc;

 

i han deixat les valls humides

les esquelles i les veus,

i llangueixen les paitides

en el cau de les guineus;

 

i la tija es desconsola

del silenci i la negror;

i la muntanya és tan sola,

i els camins fan tanta por!

 

La meva ànima poruga

tremolava a cada pas,

i ella anava fredeluga

repenjada en el meu braç.

 

Tan petita ma companya!

Jo sentia aquell moment,

tot l‘horror de la muntanya,

tot el buit del firmament!

 

Jo volia amb les parpelles

replegar la llum que mor...

i de cara a les estrelles

l’estrenyia contra el cor!

---------------------------------------------------------------------------

 

PEDRAFORCA

Josep Punsola

 

M’espera la baixa terra,

lluita irada de l’avenc,

desferra contra desferra.

Oh, beneït Tu, que em dones

llum d’uns instants sense reixa,

sense foscor, sense llimbs

on el pensament no es corca.

Abans que me’n torni, deixa

que adori les llums dels cims,

i la del teu, Pedraforca!

---------------------------------------------------------------------------

 

LA FAGEDA D’EN JORDA

Joan Maragall

 

Saps on és la Fageda d’en Jordà?

Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla

trobaràs un indret verd i profund

com mai cap més n’hagis trobat al món:

un verd com d’aigua endins profund i clar;

el verd de la Fageda d’en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud,

s’atura i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc profund,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

és pres de la Fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

---------------------------------------------------------------------------

 

SOTA EL FAIG

Josep Carner

 

Enmig de la boira que munta

l’estiu sospira: Me’n vaig,

i a penes rosseja una punta

de la brancada del faig.

 

El sòcol nuós d’una soca

em dóna pau i secret;

em sento segur com la roca,

de tota angoixa distret.

Creguts que he finat en mon lleure,

sense témer engany ni dol,

tranquil, el tudó baixa a beure

i em rasa el peu l‘esquirol.

 

I sona com tota allunyada

—formes, colors s’han perdut—

la font en la sorda cantada

de l‘absoluta solitud.

---------------------------------------------------------------------------

 

AQUELL INDRET

Joan Teixidor

 

Aquell indret era un indret feliç.

M’hi perdia sovint solitari

o amb un amic callat. Les fulles d’argent

i d’un verd mat lluïen al sol furgador.

Una pau de molts anys als marges als prats s’aplegava.

 

Brots tendres creixien pertot, i flors pàl·lides.

Tot era gerd a l’estiu i gebrat a l’hivern.

Un cap-al-tard més ràpid l’ombra adollava

en l’espai reclòs, indecís. Sabíem

que molt a prop, al tossal, encara el sol era l‘amo.

I ens abellia saber-nos tan íntims

en la quieta efusió d’aquell sot

que amors de pastors i d’ocells escolliren

per aixopluc fortuït,

sagrat a la vida i a la pau del qui cerqui

una clara bellesa.

 

Per tolls de fang colgaren l’herba tan tendra,

es corrugaren les mates, esdevingueren

els blauets més pàl·lids, callà el ventijol,

les fulles en un barranc sobtat tremolaren,

s’obrí un cel de pànic i emergí, espès, el silenci.

Tot era trist i àrid, estranyament callat

a la vida, calcigat per l’unglot

d’un monstre que fibla la terra

tan ampla, arrasant els brots tendres,

deixant pertot una enorme taca vermella

i un tuf d’incendi.

 

Aquell indret era un indret feliç...

---------------------------------------------------------------------------

 

RETORN AL CAMP (fragments)

A J. Puig i Ferreter

 

I

Ara he sortit de la vora l’aigua,

i só pujat a la cima més alta

per un camí que s’adorm en la falda

d’aquella serra temps ha no sotjada.

I ara que cau en silenci la tarda

i el vell pastor ja retorna a la pleta,

sento que plana damunt de mà vida

la visió de la terra deserta.

...

III

Dolces muntanyes del camp que ara miro;

de cadascuna el vostre nom recordo

com de les viles petites i brunes

que als vostres peus com filloles s’aixequen,

i sou, vosaltres, muntanyes, tan bones,

que les vetlleu en llur son cada vespre,

ben acotxades damunt vostra falda,

fins que albada, amb sos cants, les desvetlla.

...

VI

Jo us cantaré sense dol ni feblesa,

dolces muntanyes del camp que s’allarga

fins a la vora del mar com vosaltres

que feu amb ell una dolça sardana.

Deixeu-m’hi éssê amb vosaltres, muntanyes,

que us portaré de la mà a l’estimada

i dansarem la sardana més bella

junt amb el mar que ens allarga els seus braços.

...

VIII

Feu que els meus dies la boira defugin,

i, harmoniosos com clares fontanes

on raja l’aigua tan fresca i sonora,

amb el treball de ma vida em nodreixin.

Feu que el meu viure a tota hora romangui

besat per l’aigua que rega la terra

i per la llum del solell que colora

les vostres cimes al caure la tarda.

...

X

O vós, Senyor, que vetlleu per nosaltres!

deu-nos la joia del camp i muntanyes,

i d’aquest sol que la pell ens cobra,

i de la mar que ens allarga els seus braços.

I quan la mort per nosaltres arribi

i el nostre cor jegui dintre la terra,

feu que en partir nostres llavis somriguin,

contents d’haver una terra tan bona.

---------------------------------------------------------------------------

 

PREFACI

Antoni Ferrando i Roig

 

En les gebrades nits d’hivern,

quan la foscor s’ensenyoreix de les pregones

fondalades de Sant Llorenç de Munt,

una munió de remors i de presències fugisseres

comença a pul·lular per les boscúries

més recòndites de la muntanya.

Arbres i roques, com ombres tréboles

apareixen i desapareixen ací i allà

enmig de la densa boira.

Tot esdevé misteriós i les formes es confonen.

Els espais solitaris, les negres cavernes

i els altius penya-segats són recorreguts,

amb passos silenciosos,

per éssers crepusculars d’ulls fosforescents,

atiats per l’udol que el vent exhala.

Són els habitants de la foscor,

de crit lúgubre i misteriós,

fidels contempladors de la lluna

en l‘hora precisa de les llegendes,

els enigmes i els mites d’aquesta muntanya màgica

poden acomplir i prendre vida

en les paraules del narrador.

---------------------------------------------------------------------------

 

CANIGÓ (fragment)

Jacint Verdaguer

 

Com viatger que assedegat escolta

lo murmuri de l’aigua cristal·lina,

se n’entra bosc endins, vers la donzella

que entre ovelles i anyells canta i refila,

tot fent rajar lo fil de la filosa,

asseguda a la soca d’una alzina.

Per regalar-se bé amb sa cantarella

camina suaument quan hi arriba

tan suaument que no doblega el trèvol,

ni fa colltòrcer l’herba que trepitja.

Ja la sent més a prop, ja allí a la vora,

sols la’n separa una frescal bardissa,

ja decanta los sàlics i vidalbes

entre vergelles de roser la mira,

com una rosa de pastor que esclata

lluny del verger, al sol i a la celístia.

---------------------------------------------------------------------------

 

BOSCOS DE VALLVIDRERA

Joan Maragall

 

Ai, boscos de Vallvidrera!

Quines sentors m’heu donat!

Tenia el mar al darrere

i al davant el Montserrat,

i als peus els llocs del poeta

que ja és a l’eternitat.

Més enllà d’altres carenes,

el Pirineu, tot nevat,

i aquell dolç país de França

que deu sé a l’altre costat...

Ai! boscos de Vallvidrera!

Quines sentors m’heu donat!

Tot baixant per la drecera

he vist un arbre rosat:

ametller que presumies,

un altre se t’ha avançat.

—De massa matiner que era

ara em veus tan despullat:

les glaçades d’aquests dies

totes les flors m’han llevat;

pro encara en tinc unes quantes:

mira’m de l’altre costat.

—Ara veig que no tens culpa:

ametller, que Déu te guard,

que sens tu la bona nova

no m’ho hauria semblat.

---------------------------------------------------------------------------

 

LA TERRA

Al meu germà Carles

 

Oh Viva que vas, dreturera, presa del foc a la flor:

no em calen avui primaveres fràgils de sina airejada

ni l’au que alliberes joiosa al cel del teu ample somriure

per tal que s’afanyi a penjar-se al somni dels vells meteors.

¿Puc doncs amb les minves del temps alçar-te una estela

o vedruna

que digui que un home, en l’instant, confia fixar tes mudables parences en llei invisible al cor innombrable del món?

Va i ve l‘inefable existir: batec, pleniluni, caiguda...

 

Pastura l’esguard tes imatges, beu l’esperit ton silenci,

l’estel del dolor xiuxiueja a l’aigua el secret del llampec.

Oh vine suau, terra meva, amb arbres de gest temporal;

acosta’m muntanyes florides, planes amb nit de fogueres...

La mort, no deu ser defallença i plany de l’arrel vers la fulla?

Jo visc. Dilapido vertígens cíclics de gels i de sabes

damunt el teu pit que fremeix quan tota semença davalla:

retorn i naixença i destí...

 

Agustí Bartra

---------------------------------------------------------------------------

 

ELFS A MONTSERRAT

Marià Manent

 

Cada fulla dels boixos és un petit mirall

brunyit per la rosada, i en gerd amagatall

el rossinyol sospira. Una flor malva

tremola, inclina el tany, repica a missa d’alba.

 

Hi ha un polsim de lluna als olivers.

Els elfs passen, amb ales subtils. Duen lleugers

capelis de lligabosc i una faldilla

de flor de bruc. La boira irisada, com brilla

quan volen entre alzines i roses de pastor!

 

Tímids, s’atansen, miren. Escolten la dolçor

del cant que surt de l’ombra, confós amb les campanes.

Les serres semblen núvols entre clarors llunyanes.

Els elfs s’han abocat al finestral. Els venç

la por i fugen, i duen al bosc olor d’encens.

---------------------------------------------------------------------------

 

ELS NOSTRES PINS

Josep Carner

 

¡Salut, oh pi de terra eixuta,

oh llaç damunt la nostra ruta,

d’un aspre món i un cel serè!

!Oh cos vermell, oh barba hirsuta,

fort, encirat com una fe!

 

Salut, oh pi de la carena,

dolç monument de l’horitzó;

salut, marina visió

oh pi dels déus, fill de l’arena;

 

pi vigilant de les ermites,

entre una font i un vell pedrís;

pi suïcida que t’excites

tort, esglaiat sobre un abís;

 

pi que ets conhort per a les passes,

a mitjan rost, bell travesser;

pi que en el sol t’estiregasses

cap a la llum, com un xiprer;

 

pi casolà vora una eixida

que sents el cant dels reguerols;

pi dins la selva atapeïda,

alta cucanya d’esquirols;

 

pi contra vent, que no tens lleure

de pentinar ton front altiu;

pi decandit, negant-te en l’heura;

i el més sortós, tu que pots heure

cançons de font, cançons de niu.

 

II

 

Amic suau, d’aspres cabells!

Com savi antic dones consells,

i, sumptuós com un califa

et fas tot l’any una catifa

de tos mateixos pèls vermells.

 

¡Salut, oh pi de terra eixuta,

oh llaç, damunt la nostra ruta,

d’un aspre món i un cel seré,

oh cos vermell, oh barba hirsuta,

fort, encirat com una fe!

---------------------------------------------------------------------------

 

EL MAL CAÇADOR (fragments)

Josep M. de Sagarra

 

És un camí dolcíssim: a una banda

hi ha un marge amb herba fina degotant,

i  amb xuclamel que l’engarlanda

i  el fa tot odorant.

I a sota hi ha el soroll de la riera

a on la pluja de muntanya mor,

a on pel goig de l‘hora matinera

canten els àlbers i els pollancres d’or.

i el bell brancam que la tardor despulla

—tot just li arriba el respirar del vent—

omple l’espai un tremolor de fulla

mentre l’aigua s’esmuny sonorament.

i més endins la muntanya adormida

amb la cançó del fontinyol que llu,

amb la perdiu que fuig esfereïda,

amb la cellarda que no sap ningú;

Ell camina de cara a la vesprada;

és l‘hora que s’adorm el voliol,

quan l‘aire és dens, d’una color daurada

que endolceix la pradera i el mallol.

I deixa i torna a prendre la drecera,

enfila un corriol endiablat;

va guaitant el país que té endarrera,

ben satisfet de com ha caminat.

Jeu una estona i de l’orella fina

no se li escapa gota de soroll:

en el vern el xiulet de l’orbecina,

la cellarda amagada a l’agrifoll.

Enfront de l‘hora dolça i encalmada

se li aturen un poc els pensaments,

i aclucant una mica la mirada

encara torna a rondinar entre dents:

—Ja és graciós mirar-se les muntanyes

fora la vila tot donant un vol;

i si deixes la gent encara hi guanyes,

res te dóna tant gust com l‘estar sol.

---------------------------------------------------------------------------

 

VELUT ARBORES AMBULANTES

Carles Riba

 

L’arbre ha dit: “Aurores, creixeu,

amb fulgors de dolça mà oberta!

Jo us significo. Arrel més certa

dins la viva nit, vol ni veu

 

més purs a la lira d’Orfeu,

on l’impuls en nombre es concerta,

amada a la llum més experta

de renéixer al braç que l’atreu,

no, no teniu. En mi s’extrema

la raó que lliga, suprema,

ànima forma i univers.

 

Però l’home! Semblança meva,

errant amb pas i amor divers,

creix més i es gusta sens treva.”

---------------------------------------------------------------------------

 

Tornar a la pàgina d'inici