---------------------------------------------------------------------------------------
EL
BOSC
Ignasi
Soler
Immòbils
els estanys l’infinit guaiten
i
en llurs miralls hi brillen i s’empaiten
els
vivíssims miralls a miríades...
Lentament,
quietament ixen les fades
deis
estanys encantats... Les mans donant-se
comencen
a teixir llur subtil dansa
entorn
de la cabanya del pastor,
sens
moure l‘aire, sens fer remor...
mentre
aquest fadigat de la jornada,
puix
ha anat al Carlit d’una pitrada,
dorm
al jaç aplanat i ronca fort,
tot somniant que demà passarà el port...
Quin silenci en la vall!... És mitjanit...
I en l’estany s’hi reflexa l’infinit.
---------------------------------------------------------------------------
FILL
DE PEDRAFORCA
Maria
del Mar Macià Parris
Pedraforca
esporuguit
s'esmunyí
un dia boirós
sota
la destral d'un gegant
que
li partí el dors en dos.
De
la ferida a la plorosa roca
n'aparegué
un nen vestit d'amor
que
per galtes tenia petons encesos
i
per ulls tot l'horitzó.
Ara
la roca està guarida
i
ha desaparegut el malvat gegant
i
l'únic que li obre la ferida
és
l'enyor del seu infant.
SENSE
NOM
Maria
del Mar Macià Parris
Una
mà palpa en la negror
les
corbes femenines de les
muntanyes
que jauen a
contrallum
dins els dia que neix blau
besen
el llavis d'una nimfa
els
turmells de l'excursionista
que
matina amb ganes de
menjar-se
el cim més alt
tants
pits de formes diferents;
tants
cims de diferent altura,
textura
i olor...!
---------------------------------------------------------------------------
GOIGS
AL CADÍ
Josep
Punsola
Fonteta,
me’n vaig,
que
s’esborra el món;
com
raja el teu raig,
que
em ragi la son!
Me’n
vaig... M’ajauré
no
molt lluny d’ací.
Després
dormiré...
Però
abans de dormir,
caurà
una pregària
de
serres perdudes
amb
nit a l’alçària,
de
timbes retudes,
de
prats en repòs,
de
drings escampats,
ramats
sense cos,
herbeis
apagats;
i
sentiré en mi,
com
si fos la font,
la
nit del Cadí
que
em porta la son...
I somniaré que me’n vaig avall,
vers on riu la vall;
que el dia es desperta
amb els ulls tots clars;
que l‘hora deserta
em fa amic el pas;
que veig el rosari
al blanc santuari,
al verd dels seus prats
------------------------------------------------------------------------------
L’AVETOSA
Mossèn
Antoni Navarro
Espessa,
negra, gran, majestuosa,
la
fúnebre avetosa
en
son llit de tenebres trista jau;
com
teranyina immensa l’amortalla
la
boira que hi davalla
cada
matí gitada de cel blau.
Milers
d’avets de branques encreuades
arrapats
a les aspres serralades
pujant
a trobar el llamp sobre els turons;
quan brunz el torb, semblen d’un mar les ones,
i es vinclen i es redrecen ses corones
com al desert quan lluiten els lleons.
Si
l’astre rei tramunta la muntanya,
apar
entre el fullam immensa aranya
que
amb sirgues d’or la xarxa va teixint
per
a caçar-hi els altors que hi volen,
com
fills d’un monstre que l’espai trespolen
els
núvols amb ses ales percudint.
Que
hi fa de bon estar, en sa tenebra,
oint
dringar el degoteig del gebre
com
l‘eco d’una lira que es consum,
i
entre grèvols i molsa
cercar
el fruit de la gerdera dolça,
sense
sorolls ni llum!
Mes
de sobte, en la solitària volta,
un
fer bramul s’escolta
que
al Pirineu desperta en son repòs,
i
tremola la terra
com
si hagués ressonat un crit de guerra...
És
l’ós.
---------------------------------------------------------------------------
Gòtics
semblant el faig, l’avet,
puja,
segur, l’avet ombriu,
rígid
de fulles, d’aire fred,
car
és d’un gòtic primitiu.
Amb
son fullatge trèmul, net,
ben
altrament, el faig somriu,
més
joguinós que massa dret,
car
és d’un gòtic renadiu.
L’avet
és gòtic com el faig.
Són
les agulles del bagueny
on
de la llum es trenca el raig.
Són
les agulles sobiranes
que,
en les altures de Montseny,
del
vent concerten les campanes.
---------------------------------------------------------------------------
ÉS
EL PANY DE LA TERRA
Àlex
Broc
És el pany de la terra
que sobre amb la paraula
de l’aneuenc amic.
Dins, tota la força del territori.
Pedra,
racó de la veu solidificat amb energia.
Aigua,
llàgrimes foses de tots els colors
del blanc i el blau
que encerclen les carenes.
Arbre,
mil anys d’història
que arrelen en el nostre destí comú.
1
dins del territori
tota
la força del temps compartit.
Els
topònims
un
nord a cada topant
que
els meus peus reconeixen.
El
Pirineu,
un pare mascle.
La muntanya,
una
mare prenyada.
La Noguera i la Garona,
a la cruïlla més alta, germans bessons
infantats al camí de albada,
aigua en el temps que gira a cada banda,
I, nosaltres, senyors de la paraula,
batejant
tots els indrets del paisatge
amb
alè triomfant de la mirada,
tots
els replecs de l’amistat
amb
el somriure de la nostra rialla.
Juny
de plenitud,
força
i forma del verd,
camins nous per totes bandes.
Avui quan miro l’instant
veig l’espai obert
i vosaltres, arrecerats en el bon temps,
sou el centre de la talaia.
No us mogueu, que torno,
que ara sí que no trigo tant,
que vinc d’una bursada.
---------------------------------------------------------------------------
HIMNE
A LA MUNTANYA
Josep
M. de Sagarra
Tremolaven les espumes
de la nit al firmament,
nostres boques taciturnes
sospiraven tristament.
Era
l‘hora de les barbres
lletanies
dins el gorc,
que
el dimoni puja als arbres
i
s’asseu a l’entreforc;
i
han deixat les valls humides
les
esquelles i les veus,
i
llangueixen les paitides
en
el cau de les guineus;
i
la tija es desconsola
del
silenci i la negror;
i
la muntanya és tan sola,
i
els camins fan tanta por!
La
meva ànima poruga
tremolava
a cada pas,
i
ella anava fredeluga
repenjada
en el meu braç.
Tan
petita ma companya!
Jo
sentia aquell moment,
tot
l‘horror de la muntanya,
tot
el buit del firmament!
Jo
volia amb les parpelles
replegar
la llum que mor...
i
de cara a les estrelles
l’estrenyia
contra el cor!
---------------------------------------------------------------------------
Josep
Punsola
M’espera
la baixa terra,
lluita
irada de l’avenc,
desferra
contra desferra.
Oh,
beneït Tu, que em dones
llum
d’uns instants sense reixa,
sense
foscor, sense llimbs
on
el pensament no es corca.
Abans
que me’n torni, deixa
que
adori les llums dels cims,
i
la del teu, Pedraforca!
---------------------------------------------------------------------------
Joan
Maragall
Saps
on és la Fageda d’en Jordà?
Si
vas pels volts d’Olot, amunt del pla
trobaràs
un indret verd i profund
com
mai cap més n’hagis trobat al món:
un
verd com d’aigua endins profund i clar;
el
verd de la Fageda d’en Jordà.
El
caminant, quan entra en aquest lloc,
comença
a caminar-hi a poc a poc;
compta
els seus passos en la gran quietud,
s’atura
i no sent res, i està perdut.
Li
agafa un dolç oblit de tot el món
en
el silenci d’aquell lloc profund,
i
no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és
pres de la Fageda d’en Jordà,
presoner
del silenci i la verdor.
Oh
companyia! Oh deslliurant presó!
---------------------------------------------------------------------------
Josep Carner
Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: Me’n vaig,
i a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.
El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.
Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l‘esquirol.
I sona com tota allunyada
—formes,
colors s’han perdut—
la
font en la sorda cantada
de
l‘absoluta solitud.
---------------------------------------------------------------------------
Joan
Teixidor
Aquell
indret era un indret feliç.
M’hi
perdia sovint solitari
o
amb un amic callat. Les fulles d’argent
i
d’un verd mat lluïen al sol furgador.
Una
pau de molts anys als marges als prats s’aplegava.
Brots
tendres creixien pertot, i flors pàl·lides.
Tot
era gerd a l’estiu i gebrat a l’hivern.
Un
cap-al-tard més ràpid l’ombra adollava
en
l’espai reclòs, indecís. Sabíem
que
molt a prop, al tossal, encara el sol era l‘amo.
I
ens abellia saber-nos tan íntims
en
la quieta efusió d’aquell sot
que
amors de pastors i d’ocells escolliren
per
aixopluc fortuït,
sagrat
a la vida i a la pau del qui cerqui
una
clara bellesa.
Per
tolls de fang colgaren l’herba tan tendra,
es
corrugaren les mates, esdevingueren
els
blauets més pàl·lids, callà el ventijol,
les
fulles en un barranc sobtat tremolaren,
s’obrí
un cel de pànic i emergí, espès, el silenci.
Tot
era trist i àrid, estranyament callat
a
la vida, calcigat per l’unglot
d’un
monstre que fibla la terra
tan
ampla, arrasant els brots tendres,
deixant
pertot una enorme taca vermella
i
un tuf d’incendi.
Aquell
indret era un indret feliç...
---------------------------------------------------------------------------
RETORN AL CAMP (fragments)
Ara he sortit de la vora l’aigua,
i só pujat a la cima més alta
per un camí que s’adorm en la falda
d’aquella serra temps ha no sotjada.
I ara que cau en silenci la tarda
i el vell pastor ja retorna a la pleta,
sento que plana damunt de mà vida
la visió de la terra deserta.
...
III
Dolces
muntanyes del camp que ara miro;
de
cadascuna el vostre nom recordo
com
de les viles petites i brunes
que
als vostres peus com filloles s’aixequen,
i
sou, vosaltres, muntanyes, tan bones,
que
les vetlleu en llur son cada vespre,
ben
acotxades damunt vostra falda,
fins
que albada, amb sos cants, les desvetlla.
...
VI
Jo
us cantaré sense dol ni feblesa,
dolces
muntanyes del camp que s’allarga
fins
a la vora del mar com vosaltres
que
feu amb ell una dolça sardana.
Deixeu-m’hi
éssê amb vosaltres, muntanyes,
que
us portaré de la mà a l’estimada
i
dansarem la sardana més bella
junt
amb el mar que ens allarga els seus braços.
...
VIII
Feu que els meus dies la boira defugin,
i, harmoniosos com clares fontanes
on
raja l’aigua tan fresca i sonora,
amb
el treball de ma vida em nodreixin.
Feu
que el meu viure a tota hora romangui
besat
per l’aigua que rega la terra
i
per la llum del solell que colora
les
vostres cimes al caure la tarda.
...
X
O vós, Senyor, que vetlleu per nosaltres!
deu-nos
la joia del camp i muntanyes,
i d’aquest sol
que la pell ens cobra,
i de la mar que
ens allarga els seus braços.
I
quan la mort per nosaltres arribi
i el nostre cor
jegui dintre la terra,
feu
que en partir nostres llavis somriguin,
contents
d’haver una terra tan bona.
---------------------------------------------------------------------------
PREFACI
Antoni
Ferrando i Roig
En
les gebrades nits d’hivern,
quan
la foscor s’ensenyoreix de les pregones
fondalades
de Sant Llorenç de Munt,
una
munió de remors i de presències fugisseres
comença
a pul·lular per les boscúries
més
recòndites de la muntanya.
Arbres
i roques, com ombres tréboles
apareixen
i desapareixen ací i allà
enmig
de la densa boira.
Tot
esdevé misteriós i les formes es confonen.
Els
espais solitaris, les negres cavernes
i els altius penya-segats són recorreguts,
amb passos silenciosos,
per éssers crepusculars d’ulls fosforescents,
atiats per l’udol que el vent exhala.
Són els habitants de la foscor,
de crit lúgubre i misteriós,
fidels contempladors de la lluna
en l‘hora precisa de les llegendes,
els enigmes i els mites d’aquesta muntanya màgica
poden acomplir i prendre vida
en les paraules del narrador.
---------------------------------------------------------------------------
CANIGÓ
(fragment)
Jacint
Verdaguer
Com
viatger que assedegat escolta
lo
murmuri de l’aigua cristal·lina,
se
n’entra bosc endins, vers la donzella
que
entre ovelles i anyells canta i refila,
tot
fent rajar lo fil de la filosa,
asseguda
a la soca d’una alzina.
Per
regalar-se bé amb sa cantarella
camina
suaument quan hi arriba
tan suaument que no doblega el trèvol,
ni fa colltòrcer l’herba que trepitja.
Ja la sent més a prop, ja allí a la vora,
sols la’n separa una frescal bardissa,
ja decanta los sàlics i vidalbes
entre vergelles de roser la mira,
com una rosa de pastor que esclata
lluny del verger, al sol i a la celístia.
---------------------------------------------------------------------------
Joan
Maragall
Ai,
boscos de Vallvidrera!
Quines
sentors m’heu donat!
Tenia
el mar al darrere
i
al davant el Montserrat,
i
als peus els llocs del poeta
que
ja és a l’eternitat.
Més
enllà d’altres carenes,
el
Pirineu, tot nevat,
i
aquell dolç país de França
que
deu sé a l’altre costat...
Ai!
boscos de Vallvidrera!
Quines
sentors m’heu donat!
Tot
baixant per la drecera
he
vist un arbre rosat:
ametller
que presumies,
un
altre se t’ha avançat.
—De
massa matiner que era
ara
em veus tan despullat:
les
glaçades d’aquests dies
totes
les flors m’han llevat;
pro
encara en tinc unes quantes:
mira’m
de l’altre costat.
—Ara
veig que no tens culpa:
ametller,
que Déu te guard,
que
sens tu la bona nova
no
m’ho hauria semblat.
---------------------------------------------------------------------------
LA
TERRA
Al meu germà Carles
Oh
Viva que vas, dreturera, presa del foc a la flor:
no em calen avui primaveres fràgils de sina airejada
ni l’au que alliberes joiosa al cel del teu ample
somriure
per tal que s’afanyi a penjar-se al somni dels vells
meteors.
¿Puc doncs amb les minves del temps alçar-te una estela
o vedruna
que
digui que un home, en l’instant, confia fixar tes mudables parences en llei
invisible al cor innombrable del món?
Va
i ve l‘inefable existir: batec, pleniluni, caiguda...
Pastura
l’esguard tes imatges, beu l’esperit ton silenci,
l’estel
del dolor xiuxiueja a l’aigua el secret del llampec.
Oh
vine suau, terra meva, amb arbres de gest temporal;
acosta’m
muntanyes florides, planes amb nit de fogueres...
La
mort, no deu ser defallença i plany de l’arrel vers la fulla?
Jo
visc. Dilapido vertígens cíclics de gels i de sabes
damunt
el teu pit que fremeix quan tota semença davalla:
retorn
i naixença i destí...
Agustí
Bartra
---------------------------------------------------------------------------
ELFS
A MONTSERRAT