El Turbó (2.492 m)

Ja de ben petit, des del poble de la meva mare, Estada, havia vist el gran massís calcàri del Turbó. Cada cop que hem pujat als cims que estan a la vall de Plan o a la vora i miràvem cap al sud, sempre destacava una muntanya molt gran, grisa i sola. Des de la serra de Cis encara l'haviem vist de més aprop i les ganes d'anar-hi cada cop eren més grans.
Aprofitant la festa de la Segona Pasqua decidim anar cap a ella. Sortim de Barcelona a les set i carretera enllà, Martorell, Cervera, Balaguer, Tolva (on aprofitem per a comprar pa), Pont de Suert. Una mica més enllà prenem a l'esquerra la carretera que mena a Castejón de Sos. El dia és una mica emboirat però sembla que s'aguantarà sense ploure. La carretera va guanyant alçada i veiem que les muntanyes properes de Llauset, Castanesa i Basibé són curulles de neu (això que estem a finals de maig, però aquest any la neu ha caigut de forma molt generosa).
Passem el coll d'Espina (1.396 m) i veiem al fons el poble de les Paüls (1.450 m) voltat de l'ampla vall que forma la capçalera del riu Isàbena. A la guia de l'Alpina de l'any 1987 hem llegit que el càmping és obert tot l'any, després veurem que no és així. Trobem un indicador del càmping a l'entrada del poble, i tot cercant-lo passem de llarg i anem fins al coll de Fades (1.450 m). El panorama sobre el proper Cotiella, els tres pics d'Eriste, Espades i Pocets és molt espectacular, la neu comença sobre la cota 2.000 m i cobreix les dretes parets i canals d'aquests cims.
Veiem que el càmping ha de ser més enrera i tornem a les Paüls, just al mig del poble hi ha el càmping, entrem i trobem que tot és tancat. Preguntem a un veí i ens diu a quina casa viu el propietari del càmping, anem cap a la casa i no hi trobem ningú. Ens adrecem a preguntar al bar que hi ha al costat de la carretera i ens diuen que el càmping no l'obren fins l'estiu. Ho parlem tots plegats i seguint el suggeriment de la Pilar anem a Castejón.
La carretera baixa cap a la vall del riu Èssera, passem per Renanué, Bissaürri i a Castejón trobem el càmping "Alto Esera" que si que és obert, entrem i plantem les tendes a la vora d'uns grans arbres, només hi som nosaltres i una parella d'Alacant, també dos cavalls que pasturen pel buit càmping.
Després de dinar i fer la migdiada, anem a veure la pista i el lloc de l'inici de l'excursió de demà. Mirant el mapa veiem que hi ha una carretera que des de Bissaürri i per Sant Martí du fins a la Múria. Passem pel costat de l'edifici de "Aguas de Veri" i per una estreta carretera anem cap a Gabas, ens aturem per contemplar l'alteros cim del Turbó. Des d'aquí se'ns mostra com una gran muntanya, el cim encara està força nevat, i les canals son molt dretes. Un pastor, a qui li demanem per l'estat de la pista, ens aconsella d'anar-hi per Sant Feliu, per què la pista només és apta per a tot terrenys. També parlem de bolets i ens diu que s'han trobat rovellons i que de "muxarninas", que és com aquí en diuen de les carreroles, que ja no n'hi ha. Retornem a la carretera i pugem fins al coll de Fades i trenquem a la dreta per una pista enquitranada i plena de forats, passem a tocar del petit llogarret de Dos, tot seguit deixem a la dreta Sant Feliu i per una pista de terra en bon estat arribem a la Múria. En l'única casa que hi viuen preguntem con està el camí i ens diuen que fins a l'indret anomenat El Plano podrem arribar en cotxe, més enllà la pista és força malmesa. Coneix el camí de la canal per ascendir al Turbó però no ens aclareix gaire com és la pujada.
Retornem al petit poble de Sant Feliu i anem a veure l'església, d'origen romànic, des del porxo de la portalada fruim d'una bona panoràmica del massís del Turbó. Cada cop tenim més ganes d'anar-hi.
Tornem a la carretera i ens aturem al poble de Renanué; a peu de carretera hi ha una senyora i un senyor parlant i en escoltar-los ens adonem que parlen la mateixa llengua que nosaltres: català. Anem a veure l'església parroquial del segle XII. És d'una nau amb petites capelletes laterals i l'absis és cobert amb volta de canó. La petita torre que s'aixeca al peu de la nau és posterior. La porta es d'arc lleugerament apuntat. L'interior és totalment blanc i amb uns llums moderns de color negre, creiem que és una restauració encertada.
Seguim en direcció a Castejón i prenem un trencall a la dreta per anar a Urmella, allà visitarem el monestir de San Justo y Pastor. Transcric a continuació el text de Cayetano Enríquez.

"URMELLA cuya parroquial, en las afueras del casco urbano, no es más que la iglesia del antiguo monasterio de los Santos Justo y Pastor de Orema o Aurigema, de suma importancia histórica y artística, aunque dado su estado actual no lo deje adivinar. Fue fundado a finales del siglo X por los Condes de Ribagorza, en relación con el de Obarra, y la fábrica actual fue realizada por maestros lombardos hacia el 1017 y concluida por otros locales hacia 1044, cuando pasó a depender de San Victorián de Sobrarbe.
Originalmente tenía planta basilical de tres naves de cuatro tramos cada una, más ancha la central y bastante irregulares, terminadas en sendoa ábsides de planta semicircular peraltada y sin más decoración que unas lesenas. A los pies de la central se alzaba un macizo compuesto por un atrio y sobre él una tribuna (como en Siresa o San Juan de Toledo, por ejemplo), cuyos restos están hoy dentro de una vivienda naexa. Estaba proyectado cubrirlas con bóvedas de arista sobre pilastras acodilladas, unas rectangulares y otras circulares, con gruesos capiteles de tipo lombardo. Pero sólo se llevó a cabo en la nave septentrional y en el citado atrio.
Una reforma de 1613 cambío la orientación del templo, suprimiendo el ábside central para elevar en su lugar una torre campanario y bajo ella la portada de acceso, condenando el último tramo de las naves, delante del cual se colocó el altar y compartimentando el resto de la iglesia, todo lo cual desorienta enormemente al observador desprevenido.
Para terminarlo de arreglar, a principios de este siglo se repintó y escayoló todo su interior."
"Rutas del románico en la provincia de Huesca" Cayetano E. de Salamanca 1987.

Ens obre l'església un dels dos habitants d'Urmella, ell té 72 anys i viu amb la seva germana a la casa del costat de l'antic monestir. Ens diu que ell va veure viure 66 persones fa més de cinquanta anys enrera. Té telèfon i televisor, l'hort al peu de la casa i molta, molta tranquilitat. Un cop a la setmana els hi porten el pa i els dimecres els recullen, a ells i a altres habitans d'aquests poblets per anar a comprar a Castejón.
La tarda va donant pas al vespre i tornem al càmping per preparar les motxilles per demà, sopem i anem a dormir d'hora.
Ens llevem negra nit, mengem un mos i sortim del càmping en direció al coll de Fades, el dia és va aixecant quant deixem el cotxe una mica més enllà del Plano (indret a on la DGA ha instalat taules i bancs per dinar). L'alçada és de 1.480 m. Comencem a caminar que son les set en punt. Seguim la pista que en dos llaçades puja uns metres i arribem a la Partida de Selvaplana (1.500 m), deixem a la dreta les ruïnes d'antigues bordes i restes de marges i pel mig d'aquest ample pla de prats i bosc trobem un trencall no gaire evident a la dreta. Trobem més ruïnes i el senderó (antiga pista avui en desús) segueix creuant el pla en direcció a la carena enfront nostre. De mica en mica va guanyant alçada, cada cop és més plena de pedres, creuem un petit torrent i just en aquest punt que la pista fa un gir marcat a l'esquerra surt el corriol en direcció a la dreta canal que s'albira en mig del bosc. Aprofitem per omplir les cantimplores d'aigua, més amunt no en trobarem en cap lloc més.
El corriol s'enfila dreturerament pel fons de la canal, comença la pujada; anem trobant fites, encara que no hi ha cap lloc cap on ens poguem equivocar. Sempre amunt, en algún lloc fem servir les mans per superar els graons de roca del fons de la canal, més amunt la neu encara resta al mig i hem de sortir a dreta i esquerra per poder seguir pujant. Aquest és el tram més dret, cal anar amb compte, encara que al més d'agost segur que no hi queda res de neu.
A les dues hores sortim de la canal hi arribem a una ampla coma herbada i amb els últims pins (1.886 m), som a un coll entre el Tossal dels Llaners i la Montanyeta de Sant Feliu. Fem una breu parada i contemplem el paisatge, l'Aneto sobresurt ja per darrera del pic de Vallhiverna. Ens enfilem sobre la carena i seguim cap el primer turó, que al capdemunt té un pedró de ciment (2.043 m). Mirem d'anar esquivant la neu però cada cop és fa més difícil. Sota nostre queda la coma de Sant Adrià, tota plena de neu i a l'altre costat el cim del Turbó i la cresta que hi mena.
Anem pujant el seguit de turons sempre per la mateixa carena, en poca estona arribem al Pic de les Aligues (2.296 m) i davallem cap a la Portella (2.276 m). Fins aquí hem anat obrint traça damunt la neu, però en aquest punt trobem les petjades de la gent que puja des de les Viles de Turbó. Les seguim sense remuntar l'últim turó de la carena planejant primer i girant al nord després, enfilem l'últim pendent en direcció cap el cim.
La pujada per la neu facilita el progrés i ràpidament ens trobem a la carena, ara ja dominem a força alçada sota nostre el refugi de la Plana i al fons Campo i més enllà la Fueva i la vall del Cinca. En algún tram de la cresta cal anar amatents, doncs la neu és dura i cal passar pel vessant de la coma de Sant Adrià. Una mica més enlla ja veiem el vèrtex geodesic que assenyala el punt culminant del massís del Turbó (2.492m). Son les dotze.
El panorama és magnífic : les serres interiors de l'Aragó, la serra Farrera i la Peña Montañesa, el massís calcàri del Mont Perdut, el Cotiella, els tres cims d'Eriste, las Espadas, els Pocets, el Perdiguero, tot el massís de la Maladeta i l'Aneto, les muntanyes del Pallars, la Punta Alta, i molt lluny, difuminat per la calitja encara guaitem el llunyà Pedraforca. Cap al sud la serra de Cis, Sant Gervàs i les tres carenes del Montsec.
Una colla de francesos arriba darrera nostre i es posen a dinar, un d'ells treu una ampolla de vidre de vi d'Enate (bon vi). Els altres de la colla aprofiten per pendre el sol. Una mica més al nord hi ha un cim bessó amb unes antenes i plaques solars, val la pena d'arribar-s'hi per veure la gran cornisa de neu del cim. Hi restem un poc més de mitja hora i emprenem la baixada. Aprofitan-nos de la neu baixem corrent i saltant, en poc més d'un quart d'hora tornem a ser a la Portella. Seguim el mateix camí que a la pujada i ràpidament s'acaba la neu, ens trobem de nou a l'inici de la canal.
Aprofitem l'ombra d'un pi i ens treiem les botes i els mitjons, els escorrem i els possem al sol per que s'axuguin una mica. De tota la colla, només la Pilar porta paraneus, tot i així també se li han mullat els peus, com a tots nosaltres. Fem un mos i anem avall. La baixada de la canal se'ns fa molt llarga, com és sabut és més fàcil pujar que baixar, a més, ara portem el cansament de tot el dia i els sol que cau a plom ens aixafa una mica més.
Finalment ens refresquem en el rierol que ens indica que ja s'ha acabat la baixada per la canal, reposem una estona i encara tenim temps de trobar un grapadet de carreroles en el prat de la Selvaplana. A les sis ja som al cotxe. Una bona dutxa, sopem i parlem de la bonica excursió que hem fet. A tots ens ha agradat força, el dia també ens a acompanyat i estem molt satisfets tots plegats.
Una bona dormida i ens llevem encara una mica estomacats per la caminada d'ahir. Després de rentar-nos la cara ens possem tot seguit a esmorçar, els ocells ens acompanyen, el sol llueix, la neu del proper pic d'Eriste destaca sobre la foscor del roquissar...
quins moments més màgics.
Recollim les tendes i emprenem el retorn cap a casa. Ens aturem a Campo, i fem el vermut al Bar Prats de plaça major: un bon plat de fredolics fregits amb pernil i unes cerveses, al fons del carrer s'alça alterós el cim del Turbó. L'amo del bar ens ensenya unes múrgoles que té congelades que fan més d'un pam d'alçada, ens diu que és força afeccionat a anar a buscar bolets, i que en té de moltes menes.

Sortida efectuada els dies 25, 26 i 27 de maig de 1996 per Pilar Blanco, Dori Recobenis, Jordi Quintanas, Eliseu Peidró, Manel Fornasari, Mercè Bistuer i Sergi Fornasari

El coll de Fades

El massís del Turbó i la coma de S. Adrià

 La Portella, 2.276 m

 El cim del Turbó, en Manel, Sergi, Eliseu i Pilar