878-1992, en aquest fred matí de març ens trobem davant de 1114 anys d'història, el monestir de Sant Miquel del Fai resta en l'ombra i en silenci, no hi ha el batibull dels diumenges a migdia quan està tot ple a vessar de gent, trencant l'armonia del paisatge. En aquesta primerenca hora som els primers en arribar a aquest indret. El recinte és tancat però veiem l'església troglodítica arraulida sota la bauma protectora. El saltant d'aigua del Tenes no poseeix el cabal d'altres ocasions però fa goig contemplar-lo. La petita capella de Sant Martí domina des de la seva talaia encinglerada l'engorjada vall del riu Tenes.
Aparquem el cotxe al encara buit aparcament, (460 m) ens calcem i emprenem la marxa, amb pas ben viu per mirar d'escalfar-nos i allunyar del cos la mossegada del fred. Sortim per la carretera que du a Centelles i que al poc tros es converteix en pista de terra -en mal estat-. Anem guanyant alçada sobre el riu Rossinyol i tot seguit s'arriba al salt -ara sec- de Roca Gironella. Arran de camí es pot albirar la fondalada circular que tanca el curs del riu, amb un gorg negre al fons; l'altura és considerable, els desploms i baumes fan característic aquest indret.
Arribats al primer entroncament, cal agafar la pista de la dreta que puja fortament, cambien de vessant un parell de cops i amb uns revolts més arribem a la masia -enrunada- del Soler de Bertí (810 m). Ara ens trobem a l'altiplà de Bertí, conreus de blat, verds i ufanosos contrasten vivament amb la foscor del bosc, compost principalment per alzines, roures i pins (atacats a bastament per l'eruga procesionaria). Esmorcem a tocar de la masia, i ens saluden un parell d'excursionistes camí de Sant Pere. D'aquí estant la visió de Sant Llorenç, Montserrat, Gallifa ens enbaladeix -més encara al fer-ho amb binocles-.
Seguim el camí i ens trobem un ramat de xais i ovelles que pastura dintre el bosc a l'ndret anometat Collet del Soler o de la Feu. Xarrem una estona amb el pastor, força trempat. Adeu i bon dia tingueu!. Una mica més enllà, a peu de camí trobem uns petits fossils. Ara deixem la pista i per un corriol amb senyals grogues i blanques baixem per l'interior d'un bosquet de pins molt ombrívol, deixant les runes de Can Barnils a l'esquerra, trobem un altre pista i en pocs minuts arribem al bell i vell paratge de Sant Pere de Bertí.
L'església és envoltada de camps conreuats i boscos que li confereixen un aire de tranquilitat i pau. La casa i l'església son restaurades, la casa veiem que és ara una segona residencia d'algú amb cales. El jardí que l'encercla és del tot florit, amb flors de molts colors. Després de reposar uns estona seguim pel costat de la masia de Cal Magre -habilitada de segona residencia- i prenem el camí (marcat per senyals de GR).
La pista és fa monòtona i la calor és forta, anem resseguint el torrent de Puigfred. A l'arribar a la masia de l'Ollar perdem els senyals -han arranjat la pista i de segur que les han esborrat-, la pista va enlairant-se progresivament cap el turó de l'Unyó (795 m), amb el mapa comprenem que no anem pel camí bo, però seguim una mica més enllà i ens tornem a trobar a el Soler de Bertí. Comprenem que l'itinerari que volíem fer no el podrem realitzar així que tornem a vall pel mateix camí que al matí.
Xerrant i suant arribem a l'aparcament, ara ja hi ha més gent que pel matí però no tanta com en diumenge.
Em fruit d'una agradable passejada pel sector occidental dels Cingles de Bertí, tornarem altre cop, per què queden llocs i coses per veure amb més deteniment.
SANT MIQUEL DEL FAI : Fundat el 997 i secularitzat el 1567, li resta l'església troglodítica amb la façana romànica i la capçalera gòtica, així com el casal gòtic del priorat, ara convertit en restaurant.

SANT MARTÍ DEL FAI : Capella de planta rectangular, absis i campanar de cadireta malmès. Fins el 1967 tingué unes pintures murals, ara en una col.leció particular a Barcelona.

SANT PERE DE BERTÍ : Església oberta al culte en comptades ocasions, molt modificada, d'una nau i dues capelles afegides, porta adovellada i campanar de cadireta amb dos ulls, convertit en comunidor.

Juanjo Perera, Manuel Carmona i Sergi Fornasari