Punta Alta (3.014 m)

Sortim de Barcelona amb els companys que han baixat de Mataró i prenem rumb cap a la muntanya que volem ascendir. Per la carretera veiem que el dia és prou bo i el sol escalfa de valent. Després de comprar pa a Tolva, que ja és el lloc habitual d'aturar-nos, arribem als volts de dos quarts de tres a l'embassament de Cavallers; per deixar els cotxes hem de fer unes quantes maniobres perquè el lloc és ple de gent; el dia s'enfosqueix progresivament.
En el lloc on finalment aparquem, trobem l'indicador que assenyala el camí a la Punta Alta pel barranc de Comalesbienes, segurament demà baixarem per aquí. Segons el mapa, d'on som ara al cim de la Punta Alta en línia recta només hi ha dos quilòmetres, però 1.254 metres de desnivell. Carreguem les motxilles, no gaire pessants perquè soparem al refugi i tampoc portem els sacs de dormir, be, un parell de companys si què els duen.
Pugem fins el barratge de la presa (1.760 m), en el qual hi ha un grup de nois que practiquen rapels i prenem el camí empedrat que voreja el llac per l'esquerra. Els núvols que a l'arribar eren petits flocs de cotó ara son més grans i cada cop més foscos. El llac és ple a vessar d'aigua; l'any passat era ben buit, les últimes pluges s'han fet notar i l'increment del nivell és notable. Les primeres fotos i filmacions de vídeo deixen constancia d'aquest detall.
Al final del llac, el camí s'enfila per uns bonics prats, cal anar a veure l'impresionant salt d'aigua que ens queda a la nostra esquerra; tres salts consecutius i d'una alçada considerable, a més, amb el gran cabal que du el riu tot queda esquitxat d'escuma blanca i freda.
Un poc més amunt arribem a la pleta de Riumalo, els indicadors colocats per Icona marquen el camí del refugi i l'itinerari dels Besiberris. La solida palanca de fusta que creua el riu per anar als Besiberris està a uns tres o quatre metres del seu lloc original, això ens dona idea de les riuades que han succeit dies enrera en aquests indrets.
Creiem que és l'hora de dinar i seiem en les pedres arrodonides de la pleta. Tot just hem fet les primeres mossegades comencen a caure fines gotes de pluja, en principi seguim dinant però en uns moments la pluja cau amb més força i hem de fer servir els paraigues i les capelines. Tot i així acabem i seguim la pujada cap a l'estany Negre.
El camí s'enfila per unes grans roques allisades i pulides pel pas de les geleres en èpoques passades i creua un torrent per una passera de ciment. Ara ja no plou i ens podem treure les capelines, no sabem que és pitjor: si quedar mullats per la pluja o be per la suor. Fent giragonses anem guanyant alçada pel les llastres de la Morta, el camí sempre és clar, llevat d'un parell d'ocasions en que dubtem però deseguida el tornem a trobar. Una mica més amunt sortim per sobre de l'estany Negre, d'una bellesa ferèstega, envoltat de cingleres granítiques per tots els costats, ara comprenem els seu nom. Les aigues, encalmades, reflexen els cims dels encontorns peró amb uns tons blavosos molt foscos, és un xic inquietant.
Caminem una mica més amunt i veiem al nostre devant el refugi Joan Ventosa i Calvell (2.220 m) propietat del CEC. Emparaulem el sopar i el dormir; anem a gaudir del magnífic panorama que s'esten davant nostre. La tarda ha quedat tranquila, els núvols es van esvaint i el sol ens ve a saludar per damunt de les retallades, trencades i turmentades crestes del Besiberri, veiem l'enorme roquissar que dona forma al Pa de Sucre -com s'assembla al de Brasil- la serra de Tumeneja, el Coma-lo-forno; a l'altre costat de la vall les agulles de Travessani mostren les seves roques trencades i ennegrides, paradís dels escaladors; al fons de la vall el cercle de Colomers ens diu el camí que demà seguirem.
A les set prenem el sopar i després de jugar una partida de parxís ens anem a dormir; això de poder dormir tapats amb la flasada i envoltats de silenci -be, no gaire, doncs un grup de xicots de Lleida fa xirinola a la tenda al costat del refugi- fa que la nit passi ràpidament. De cop el despertador sona a les cinc, sempre és el mateix moment i et fas les preguntes típiques: Que hi faig aquí? Segur que ens hem de llevar? A l'exterior fa fred. Tinc son !! Per sort sempre hi ha algú que t'estira dels peus i et treu del sac. Fem un mos i esperem que claregi per agafar el camí que surt darrera del refugi cap el SE i entre uns grans blocs de pedra ens acosta al llit de la vall, cal estar amatents i seguir les fites, per què dintre el caos de blocs és facil de perdre el camí. En trenta minuts arribem al llac de Colieto (2.148 m) i a un llac curiós perquè sembla un croissant, doncs és escanyat pel mig (2185 m), l'Estany Gran de Colieto.
El corriol revolta l'estany i pren direcció sud, després de creuar uns petits torrents, la pujada és forta i mantinguda fins arribar a l'estany de la Roca; el seu nom és totalment descriptiu: una arrodonida i pulida roca queda isolada al bell mig de l'estany. El camí s'enfila altre cop dreturerament en direcció sud, entra en una valleta petita i tancada, cap el coll que no veiem encara però intuim on és.
Ara la vall s'eixampla i s'aplana per donar pas a la penúltima pujada. En un replà sota una gran congesta de neu bruta esmorcem per recuperar forces. Un breu parentesi, i tornem altre cop. En Sergi treu el piolet i comença a pujar per l'inclinada pala de neu, quasi a dalt de tot, per l'inclinació i el fet de no dur crampons l'obliga a sortir de la neu i seguir per l'esmicolada tartera que mena al coll de Comalespada (2.740 m), per aquí es pot baixar a l'estany de Cavallers, però no és un camí gaire fàcil. Ara la pujada la fem per un corredor força dret i amb roca descomposta; en alguns racons encara resta gel de l'hivern i fa que haguem d'anar poc a poc i amb cura de no relliscar. Les fites ens ajuden a trobar el bon pujador, el coll va quedant sota nostre i a mitja pujada hem de creuar al corredor de la nostra dreta que és més fàcil de superar. Al final sortim a un petita bretxa sobre la mateixa aresta per la qual passem al vessant de Comalesbienes i remuntem els últims metres de pendent fins coronar el petit cim. Ja hem arribat a la fita que ens vàrem marcar l'any passat. Els dia és magnífic i gaudim d'un panorama superb. Ens acompanyen dalt del cim dos xicots alemanys, per sort parlen una mica d'anglés i així ens comprenem. Des de el llunyà Pocets, l'Aneto, els Besiberris, el Montardo d'Aran, Mauberme, els Encantats, Colomers, Peguera i a l'horitzó la Pica d'Estats. Muntanyes, crestes, agulles; valls, planes, estanys i llacs; congestes i boscos; no donem l'abast d'anomenar tots els llocs que veiem. Sota nostre, els tres llacs de Comalesbienes encara mantenen el gel blanquinós de l'hivern que contrasta amb força de les blaves aigues i les roques grises que els voregen.
Decidim fer la baixada per la vall de Comalesbienes, ahir vàrem preguntar al refugi i ens van dir que el camí era assenyalat i és prou evident. El primer tram de camí és vertical i has d'ajudarte amb les mans; s'arriba a una tartera que baixa del coll que separa la Punta Alta del cim de Comalesbienes (2.984 m). Els llacs son més a prop nostre i hem de descendre a salts per enmig d'un caos d'enormes blocs granítics. Finalment arribem al llac més petit dels tres (2.570 m) i aprofitem per fer una cantimplora de Litines, l'aigua és gelada i la mà es queda sense tacte i amb un color vermellós. El corriol passa a tocar d'un pal per mesurar el gruix de la neu i va a trobar la sortida d'aigua dels llacs en direcció W. Cal anar descendint sempre per la riba dreta del torrent, primer molt a la vora i de mica en mica ens anem separant d'ell. Les tarteres ens dificulten el pas, les roques monolítiques ens fan donar voltes i tombs per cercar el bon pas, però anem perdent metres.
El desnivell que hem de baixar i els salts continus fan que les cames perdin els reflexes del matí i cada cop anem més lents. Per acabar la baixada, el camí gira vers la dreta i entra en un petit barranc, al fons del qual veiem la carretera i els cotxes; renoi! que petits que son.
El corriol ara ja és ben visible però el pendent i que tot és cobert de petites pedres que rodolen avall dificulta la progressió, arribem a les runes d'una antiga i petita resclosa al llit del torrent, d'aquí surt un camí carreter que en amples llaçades ens pot dur avall; nosaltres preferim anar pel dret i baixar directes a l'aparcament on ahir vàrem deixar els cotxes.
Finalment, a les tres de la tarda ens descarreguem les motxilles, ens posem roba aixuta i bevem àvids l'aigua fresca que en Manel Fornasari ens baixa de Cavallers. Cerquem un lloc amb ombra per dinar i tot seguit prenen el café en un bar de la carretera. Ara només cal fer els 350 quilòmetres de tornada cap a casa; la temperatura va "in crescendo" a mesura que ens apropem a Balaguer, el sol de la tarda ens aclapara amb la seva escalfor. De totes formes hem de tornar a Barcelona. Per sort aquest cap de setmana no trobem les temudes i llargues caravanes de retorn vers la ciutat.
En conclusió: recomano aquesta ascensió, perquè la muntanya és isolada de la resta de la carena i es gaudeix d'un panorama de primera magnitud; te tots els alicients d'un tres mil (forta pujada, tartera, una mica de grimpada) i el que per a mi és important: que és un cim que no rep les allaus de persones que trobem en altres cims del Pirineu. Podrem trobar la tranquilitat que cerquem, la solitud de nosaltres vers la natura, i amb una mica de sort encara podrem veure algun ramat d'isards. A més, és el penúltim tres mil de cara a la Mediterrània, els últims son: la Pica, el Sotllo i el Montcalm.
Vàrem fer l'excusió: Manel Bartomeus, Oriol Bartomeus, Jordi Coll, Toni Coll, Eva Coll, Manel Cusachs, Antoni Vilajoana, Pilar Blanco, Manuel Fornasari, Mercé Bistuer i Sergi Fornasari.
 

 

Cròquis de la Punta Alta