Caminada per la Serra de l'Obac (Vallès Occidental)

Al peu de la carretera BV-1221, quilòmetre 11 trobem el nou aparcament que està construint la Diputació a l'indret de l'Alzina del Sal.lari on cal deixar el cotxe per emprendre la caminada. Seguim amunt per la mateixa pista enquitranada que surt de l'aparcament, aixó és el que resta d'un projecte d'urbanització que per sort no es va arribar a consumar, no com d'altres que malmeten la nostra geografia; a la primera bifurcació prenem la pista de l'esquerra i deixem a la dreta el camí tancat amb una cadena, pel qual arribarem a la fi de l'excursió. Ara girem a la dreta per un costerut carrer enquitranat que al final és tancat per dues cadenes i es trifurca, cal seguir pel camí del mig ara ja pista de terra. Una mica més de pujada i arribem al Coll de Tres Creus (873 m).
Si la visibilitat es del tot bona d'aquí estant gaudirem d'una vista impactant del massís de Montserrat al fons i en primer terme l'agulla del Paller de Tot l'Any; ho tenim al nostre davant, totes les agulles, totes les canals, les parets vertiginoses i el Monestir. Podríem dir que allargant la mà el tocaríem; aquesta visió ens acompanyarà tot el camí, només que anirà canviant d'acord amb la llum del sol i la nostra posició; però sempre és fantàstica.
En el coll trobem senyals vermelles i blanques (de quin GR-?) que deixem -més endavant el tornarem a creuar-. Cal prendre el corriol que del mateix coll creua un bosquet i baixa una mica pel costat del Torrent de la Cansalada en direcció a Montserrat. Vorejem les agulles d'el Setrill, la Boina o el Càntir; el camí resta protegit de les esllavisades per uns marges de roques al seu pas per les inclinades llastres pulides, penjades damunt el torrent. En arribar a un caos de roques al final de la cresta ens trobem a la Porquerissa, una bauma amb restes de construccións d'origen molt antic, de segur de l'època medieval i que ofereix un bon aixopluc. A prop de la bauma podrem trobar restes d'enterraments medievals. El camí gira a la dreta voltant el penya-segat; veurem la comarca del Bages i el Berguedà, a l'horitzó es retalla la carena del Pirineu.
Anem planejant per un bosc d'alzines al peu de la cinglera quan arribem a la Font de la Pola: un parell de taules i bancs de formigó, una font ben arranjada sempre amb aigua i una frescor gens menysprenyable per fer un mos. Cal aprofitar-ho. També sembla per les excavacions fetes que la bauma de la Pola era habitada de temps antics. En les roques de l'esquerra de la bauma s'han trobat forats a les pedres que formen una canal molt marcada, sembla ser que eren per colocar uns troncs de fusta per fer una primitiva talaia de defensa.
Pujem lleugerament fins el Coll de Tanca, passant per sota de la Boleta; cal grimpar l'agulla de l'esquerra del coll per enfilar-se i contemplar dalt d'aquest balcó la vall del Torrent del Figueret i la Carena de la Fosca. El bosc de color verd intens cobreix tot el que la roca li deixa, sols en els indrets més verticals sobresurt la pedra nua. Davallem per l'espés alzinar, el camí és força estret i humit, més enllà passem per la Font de les Estelles; sols quan plou força trobarem aigua.
Ara trobem una xemeneia metàlica que surt del terra arran de camí, és la cova de la Font del Racó Gran, la bauma conté la petita font que recull l'escasa aigua dels degotalls; sembla que últimament hi ha hagut algú visquent. A la vora hi ha arranjada una petita placeta i una bassa arrapada a la roca per recollir l'aigua que s'escola, però ara resta seca. Aquest indret és ple de deixalles i bruticia.
El camí segueix pujant suaument per una careneta i després s'endinsa en un bosquet esclarisat, a l'arribar a un poc marcat collet girem decididament vers l'esquerra i anem voltant un turó arrodonit amb un poc de vegetació al seu cim; ara, a l'esquerra veiem la Font del Racó Gran. En arribar a l'extrem del pla sobre la cinglera sembla que no hi hagi continuació; unes oportunes fites ens indiquen un tall a les roques per on segueix el corriol. Entrem en una canal d'extraordinària vegetació: ombrívola, humida, ferèstega. Cal observar tots els racons d'aquest petit microcosmos, una esquerda a la roca dona sortida a un balcó damunt la cinglera; uns metres enllà l'Hospital de Sang de Matarrodona ens sorprendrà: una esquerda gegantina de forma triangular dona cabuda a un petit habitatge, amb sortida pels dos extrems, que resten mig tancats per parets d'obra seca. Com el nom indica fou un hospital de sang en la guerra dels Carlíns. Encara resten tres somiers fets malbé, la llar de foc, un plat metàlic rovellat, ampolles trencades. De la paret de la bauma una gota d'aigua va caient rítmicament, i monòtonament trenca el silenci d'un racó oblidat. Els últims habitants deurien ser llenyataires i carboners. Les alzines amaguen completament l'indret i li donen un caire fora d'aquesta época, si ara aparegués el bandoler Capablanca ho creuria factible. A pocs metres d'aquí hi ha la coneguda cova de la Cort Fosca que dins seu amaga la Font Fosca.
Cal seguir, sortim travessant la bauma i davallem fortament per l'enboscat terreny; creuem el torrent sec i remuntem cap l'agulla del Sentinella. Uns metres abans del collet un corriol a la dreta mig perdut, s'enfila i supera la cinglera fins la carena en un indret que hi ha el Roure Llarg a la nostre esquerra. El caminoi segueix sempre la carena, ara pelada, ara coberta de bosc. Les gratades dels conills en alguns indrets son força nombroses. Seguim carenejant i en poca estona ens trobem al collet que hem deixat en sortir de la Cova del Racó Gran, el camí es fa més ample i ben marcat. A l'esquerra veiem el Turó del Malpàs de Puigdoure i les agulles de Mata-rodona. Seguim planejant i pujant cap la carena de l'Obac on arribem al Coll de Boix (874 m).
Retrobem les senyals vermelles i blanques provinents del Coll de Tres Creus en aquest indret; hi ha dos petits pessebres de fusta en un arbre; el camí que davalla per l'altre costat ens pot dur a la Font dels Traginers i l'Alzina del Sal.lari, però prefereixo fer una mica més de camí. Prenem el camí que mena a La Coma d'en Vila deixant les senyals a la dreta, a mitja pujada trobem la monumental Alzina del Vent (891 m) que recolza les llargues branques en troncs verticals que li fan de crosses, del seu tronc surten una dotzena de branques que s'obren en totes direccions. És un bell exemplar. Deixem a l'esquerra un camí que du a les Coves de Mura.
Metres enllà la Diputació està restaurant parcialment la casa de La Coma d'en Vila, a la part del darrera de la casa veurem les restes de l'era i una bassa picada a la pedra; l'ample camí que seguim va girant a la dreta cap a la Carena de la Castanyera. Passem a tocar d'una resclosa sota una panxa de pedra llisa per aprofitar l'aigua, un xalet (restes de l'urbanització) i tornem a trobar les marques. Després d'una lleugera pujada deixem el camí que portem i prenem a la dreta una pista en desús que rapidament es converteix en corriol. Avancem per la carena del Morral del Llop (929 m), enmig del atapeit bosc no es veu gaire clar si podrem davallar. Arribats a unes clapes de roca les fites ens fan seguir camí avall cap a la dreta, passem per sota les agulles del Morral del Llop.
Tot just sota la proa de la carena el camí s'esvaeix, cal parar compte i baixar pel pendent de roca amb tendència d'anar una mica a la dreta; a l'inici del bosc trobem una cisterna buida i uns replans artificials, seguim uns metres més avall i saltem damunt d'una pista que en poc tros ens durà als cotxes.
En total la caminada no arriba a quatre hores, no farem gaires desnivells però podrem gaudir de la passejada per l'interior del Parc Natural (aixó cal no oblidar-ho i respectar la Natura en tot moment).

 

 El cim del Montcau