El Montardo, 2.833 metres (era Val d'Aran)

L’any 1975, exactament el 8 d’agost, va ser el primer cop que hi vaig pujar al Montardo, des dera Restanca, la via normal cap el cim i la baixada en direcció al Port de Caldes i la vall de l'arriu de Rencules. Una molt bona ruta però que no m’ha quedat gaire rastre a la memòria. Ja fa molts anys i cal mirar les diapositives per recordar...

L’1 de setembre de 1991 hi tornem; és un cap de setmana de setembre i la intenció és anar a la Punta Alta, però en arribar a la vall Boi la pluja ens fa tornar enrera de la vall i anem a la val d’Aran, al dia següent el temps millora i fem el Montardo, també per la Restanca i tornem pel mateix lloc. Uns núvols no ens deixen gaudir del panorama, però no arriba a ploure en tot el dia.

23-09-2000: Avui tornem a estar a les 8 h. en punt en el Pontet de Rius (1.630 m) de la vall de l'arriu de Valarties, després de fer la bona pista (enquitranada) al començament i fins al pont deth Ressèc, aquí comença un infern de pedres i sots i cal anar molt amb compte amb el cotxe. Ens passa un R4 francès que no te cap problema per anar amunt, bon cotxe aquest. Comencem la pujada pel corriol que per dins el bosc mena en una hora al refugi dera Restanca. No hi ha cap núvol en el cel i el dia és presenta magnífic. La temperatura és de 8 graus, però només començar a pujar ens traiem el folre i els jerseis per que ja suem de valent.

En arribar al refugi dera Restanca (2.010 m) decidim esmorzar allà mateix, només hi trobem els guardes que ens confirmen que serà un bon dia. Mentre esmorzem sentim l’helicòpter, avui puja als “pompiers” de la val d’Aran a fer practiques i a treballadors de les empreses elèctriques per fer obres i manteniment de les instal·lacions.

700 peles per l’esmorzar i amunt amb la panxa calenta. Només sortir del refugi veiem l’indicador del lac de Mar i del Montardo. Planegem uns metres i comencem a guanyar alçada seguint les marques del GR 11-18. Un esforç més i el sol ens acarona en sortir damunt del lac deth Cap deth Port. S’agraeix l’escalfor de l’astre rei. Voltem el llac per l’esquerra i anem en direcció a l’enorme tartera que veiem davant nostre, cal estar amatent a les fites i marques i sense cap problema anem pujant, ens creuem amb una parella (d’anglesos ens sembla) i arribem al Coret d’Oelhacrestada (2.425 m).

El panorama és del tot meravellós: una primerenca nevada a deixat el seu rastre a la part més alta de les muntanyes i li dona un aire més tardorenc i fa que el relleu quedi més clar.

Seiem una estona per gaudir-hi i al poc veiem un ermini que salta de pedra en pedra no gaire lluny de nosaltres, sembla que ens veu però no s’espanta i ens el mirem una bona estona. És un animal carnívor que viu a l’alta muntanya, ara te el pel de color marró clar i a l’hivern serà del tot blanc; te el cos allargassat i una cua molt gran, amb unes potes més aviat curtes, però salta i corre amb molta facilitat per les pedres i la neu.

Al nostre damunt veiem un bon estol de voltors, un deu o dotze val sobrevolant el cim del Montardo. Son aus majestuoses, tanquen una mica les ales i les tornen a obrir i així, sense batre cap cop, segueixen planant buscant les corrents d’aire calent per anar amunt, cap el cel.

Del Coret cal seguir uns metres el camí cap el refugi de Colomers, i deixar-lo per anar en direcció nord seguint les fites que veiem i el marcat corriol que s'enfila. Sortim en el Coth de Montardo, planegem fins al peu del cim i guanyem la cresta damunt la vertiginosa cara nord i arribem al cim del Montardo (2.833,1 metres) sense cap contratemps.

Ara si que després de seure una estona per recuperar la respiració, comença el divertit joc de posar el seu nom a totes les muntanyes que veiem, i en son moltes. Sense anomenar-les totes: El Midi de Bigorra, Neouvielle, Bachimala, Perdiguero i tots els 3.000 de Luchon, tot el massís de la Maladeta, el massís dels Besiberris, la Punta  Alta, el cercle de Colomers, la Pica d’Estats i muntanyes d’Andorra, el Mont Valier, el Maubèrme i totes les carenes que volten era val d’Aran.

Ara arriba una parella, i poc més tard una colla d’una dotzena de persones, ens fem les fotos de rigor i un senyor i una senyora d’aquesta colla ens obsequien amb la lectura de dos poemes de Maragall. Quin moment més bonic.

Després dels poemes, ve la part més moderna: tothom treu el mòbil per fer una trucada a casa o als amics, jo també ho faig; i és més: mentre feien el recital de poesia m’ha arribat un missatge de Telefónica dient-me que no tenia saldo per trucar, encara prou que he parlat amb el meu pare abans d’esgotar les peles...

Ens estem una hora en el cim, gaudint de l’extensa visió que ens ofereix el dia d’avui. Una mica més reposats emprenem el retorn pel mateix camí que a l’anada. En arribar al lac deth Cap deth Port ja tenim els peus una mica escaldufats i ens descalcem i els posem a remull... l’aigua és molt freda, com que duc el termòmetre el poso a dins i marca 8 graus. Però quina satisfacció pels peus adolorits, fem un mos i prenem el sol una estona.

Tornem a passar pel refugi; el camí fins a on hi ha el cotxe se’ns fa molt llarg per les nombroses pedres que hi ha en el camí, antigament havia estat empedrat per facilitar el moviment de les cavalleries en fer les obres hidroelèctriques en els anys 20, però ara el camí s’ha malmès molt i si al matí ens ha semblat molt bonic ara és molt dret i pesat.

Finalment, a les quatre de la tarda arribem al Pontet de Rius, una bona rentada de cara en la propera font i cap a l’Alberg de Salardú falta gent. En passar per Artíes fem la foto del Montardo. Magnífic.

Ascensió realitzada per Josep Mª Vera i Sergi Fornasari

En Sergi en el lac deth Cap deth Port En Josep Maria i la Punta Alta al fons

El massís de l'Aneto

El Montardo des de Artíes

 

En Sergi i en Josep Maria en el cim del Montardo, 2.833 m