-
L’any
1975, exactament el 8 d’agost, va ser el primer cop que hi vaig pujar
al Montardo, des dera Restanca, la via normal cap el cim i la baixada en
direcció al Port de Caldes i la vall de l'arriu de Rencules. Una molt
bona ruta però que no m’ha quedat gaire rastre a la memòria. Ja fa
molts anys i cal mirar les diapositives per recordar...
-
L’1 de setembre de
1991 hi tornem; és un cap de setmana de setembre i la intenció és
anar a la Punta Alta, però en arribar a la vall Boi la pluja ens fa
tornar enrera de la vall i anem a la val d’Aran, al dia següent el
temps millora i fem el Montardo, també per la Restanca i tornem pel
mateix lloc. Uns núvols no ens deixen gaudir del panorama, però no
arriba a ploure en tot el dia.
-
23-09-2000: Avui tornem
a estar a les 8 h. en punt en el Pontet de Rius (1.630 m) de la vall de
l'arriu de Valarties, després de fer la bona pista (enquitranada) al
començament i fins al pont deth Ressèc, aquí comença un infern de
pedres i sots i cal anar molt amb compte amb el cotxe. Ens passa un R4
francès que no te cap problema per anar amunt, bon cotxe aquest.
Comencem la pujada pel corriol que per dins el bosc mena en una hora al
refugi dera Restanca. No hi ha cap núvol en el cel i el dia és
presenta magnífic. La temperatura és de 8 graus, però només començar
a pujar ens traiem el folre i els jerseis per que ja suem de valent.
-
En arribar al refugi
dera Restanca (2.010 m) decidim esmorzar allà mateix, només hi trobem
els guardes que ens confirmen que serà un bon dia. Mentre esmorzem
sentim l’helicòpter, avui puja als “pompiers” de la val d’Aran
a fer practiques i a treballadors de les empreses elèctriques per fer
obres i manteniment de les instal·lacions.
-
700 peles per
l’esmorzar i amunt amb la panxa calenta. Només sortir del refugi
veiem l’indicador del lac de Mar i del Montardo. Planegem uns metres i
comencem a guanyar alçada seguint les marques del GR 11-18. Un esforç
més i el sol ens acarona en sortir damunt del lac
deth Cap deth Port. S’agraeix l’escalfor de l’astre rei.
Voltem el llac per l’esquerra i anem en direcció a l’enorme tartera
que veiem davant nostre, cal estar amatent a les fites i marques i sense
cap problema anem pujant, ens creuem amb una parella (d’anglesos ens
sembla) i arribem al Coret d’Oelhacrestada (2.425 m).
-
El panorama és del tot
meravellós: una primerenca nevada a deixat
el seu rastre a la part més alta de les muntanyes i li dona un aire més
tardorenc i fa que el relleu quedi més clar.
-
Seiem una estona per
gaudir-hi i al poc veiem un ermini que salta de pedra en pedra no gaire
lluny de nosaltres, sembla que ens veu però no s’espanta i ens el
mirem una bona estona. És un animal carnívor que viu a l’alta
muntanya, ara te el pel de color marró clar i a l’hivern serà del
tot blanc; te el cos allargassat i una cua molt gran, amb unes potes més
aviat curtes, però salta i corre amb molta facilitat per les pedres i
la neu.
-
Al nostre damunt veiem
un bon estol de voltors, un deu o dotze val sobrevolant el cim del
Montardo. Son aus majestuoses, tanquen una mica les ales i les tornen a
obrir i així, sense batre cap cop, segueixen planant buscant les
corrents d’aire calent per anar amunt, cap el cel.
-
Del Coret cal seguir
uns metres el camí cap el refugi de Colomers, i deixar-lo per anar en
direcció nord seguint les fites que veiem i el marcat corriol que
s'enfila. Sortim en el Coth de Montardo, planegem fins al peu del cim i
guanyem la cresta damunt la vertiginosa cara nord i arribem al cim del
Montardo (2.833,1 metres) sense cap contratemps.
-
Ara si que després de
seure una estona per recuperar la respiració, comença el divertit joc
de posar el seu nom a totes les muntanyes que veiem, i en son moltes.
Sense anomenar-les totes: El Midi de Bigorra, Neouvielle, Bachimala,
Perdiguero i tots els 3.000 de Luchon, tot el
massís de la Maladeta, el massís dels Besiberris, la Punta
Alta, el cercle de Colomers, la Pica d’Estats i muntanyes
d’Andorra, el Mont Valier, el Maubèrme i totes les carenes que volten
era val d’Aran.
-
Ara arriba una parella,
i poc més tard una colla d’una dotzena de persones, ens fem les fotos
de rigor i un senyor i una senyora d’aquesta colla ens obsequien amb
la lectura de dos poemes de Maragall. Quin moment més bonic.
-
Després dels poemes,
ve la part més moderna: tothom treu el mòbil per fer una trucada a
casa o als amics, jo també ho faig; i és més: mentre feien el recital
de poesia m’ha arribat un missatge de Telefónica dient-me que no
tenia saldo per trucar, encara prou que he parlat amb el meu pare abans
d’esgotar les peles...
-
Ens estem una hora en
el cim, gaudint de l’extensa visió que ens ofereix el dia d’avui.
Una mica més reposats emprenem el retorn pel mateix camí que a
l’anada. En arribar al lac deth Cap deth Port ja tenim els peus una
mica escaldufats i ens descalcem i els posem a remull... l’aigua és
molt freda, com que duc el termòmetre el poso a dins i marca 8 graus.
Però quina satisfacció pels peus adolorits, fem un mos i prenem el sol
una estona.
-
Tornem a passar pel
refugi; el camí fins a on hi ha el cotxe se’ns fa molt llarg per les
nombroses pedres que hi ha en el camí, antigament havia estat empedrat
per facilitar el moviment de les cavalleries en fer les obres hidroelèctriques
en els anys 20, però ara el camí s’ha malmès molt i si al matí ens
ha semblat molt bonic ara és molt dret i pesat.
-
Finalment, a les quatre
de la tarda arribem al Pontet de Rius, una bona rentada de cara en la
propera font i cap a l’Alberg de Salardú falta gent. En passar per
Artíes fem la foto del Montardo.
Magnífic.
-
Ascensió realitzada
per Josep Mª Vera i Sergi Fornasari
|
