CELEBREM LA DIADA DE CATALUNYA AL SOSTRE D'EUROPA a 4.808 m
8 -11 de Setembre de 1.990

Ringggg!!! És un quart de quatre de la matinada del dissabte dia 8, quan sona el despertador despietadament. Fem un truc a l'Antoni i, sense voler despertem a l' Antoniet.
-El pare acaba de baixar al carrer-, ens diu tot desijant-nos sort.
A les 4,20 marxem de la plaça Serra Xifré amb el cotxe de l'Antoni, un Renault-Exprés, enfilant el camí, llarg camí, que ens portarà cap al Mont Blanc, la nostra fita acaronada des de fa temps. Ho aconseguirem?
És negra nit quan agafem l'autopista a Santa Agnés de Malanyanes en direcció a la frontera, on els guardies, mig adormits, no ens miren ni la cara.
Prosseguim ara per l'autopista francesa i, al migdia, a 2/4 de 12, ja som a Grenoble. Un xic més amunt, prop d'Anency, passem pel costat d'un immens llac -i jo em pensava que el de Banyoles era molt gran... - diu en Sergi.
El cotxe ha començat a conduir-lo l'Antoni, després en Manel i per últim en Sergi.
Són les 14 hores quan arribem a Le Fayet per consultar l'horari del cremallera. El primer surt a les 7,20 i l'últim baixa a les 16,15. Ens arribem a Les Houches (1.010 m) i veiem que l'aeri surt a les 8 i enllaça amb el cremallera. Decidim aparcar el cotxe (per dormir-hi) aprop de l'aeri amb l'intenció d'agafar l'últim de baixada que és a les 6 de la tarda, el dia que tornem del cim.
Com que és d'hora anem (després de dinar) a fer una volta per Chamonix. La vista que tenim sobre el massís del Mont Blanc és extraordinària. No es pot explicar amb paraules. Cal veure-ho personalment. Una sensació íntima ens envaeix davant la bellíssima muntanya. Uns núvols a mitja alçada donen al massís un caire més solemne, dramátic, si cal.
Des de qualsevol àngle la vista se'ns envà cap qualsevol punt del massís: l'aiguille du Midí, el Dru, el Mont Blanc... se'ns mostren superbs, altius, bells, inaccessibles. Els núvols juguen a fet-amagar amb nosaltres com si volguessin protegir els cims de les mirades embaladides dels minúsculs humans de la plana.
Anem a consultar la "Meteo", -Bon temps però fort vent a les carenes i cims- diu en síntesi. Visitem el Musée Alpine. Val la pena. Allí hi trobem resumida la història dels homes que van dedicar llurs vides al massís: tant a nivell excursionista com a nivell científic. Objectes, documents, dades, ens mostren el pas del temps d'aquests contorns condicionats, per bé o per mal, amb el Mont Blanc.
Ja de tornda, a l'aparcament de l'aeri de Les Houches, preparem el "catre" dins el cotxe de l'Antoni. Inflem matalassos i a dormir aviat. L'aiguille du Midí (3842 m.) està il.luminada i des d'on som, els llums semblen voler formar part de l'estelada que tenim per sostre.
QUINA GRIMPADA!
De tant bé que hem dormit quasi ens adormim -Nois, que ja són les 7,20-, diu l'Antoni. Ens llevem a corre-cuita. Al cap de poc arriben els primers excursionistes per agafar l'aeri que va fins a Bellevue (1.801 m). Pugem amb l'aeri fins el cremallera, i d'allí al Nid d'Aigle (2.372 m). Entre tots serem unes 60-70 persones i formem una serpent multicolor que lentament va pujant pel camí ben senyalitzat amb pintades vermelles. Són 2/4 de 9 quan iniciem l'ascensió.
Al cap d'una hora ens comença a tocar el sol. El temps, mig enterenyinat impedirà que piqui massa.
El camí puja fent ziga-zaga pel Desert de Pierre Ronde, i tots anem amb pas lent. A mida que pugem la panorámica se'ns mostra més generosa. Es el premi a l'esforç. Contemplem l'aiguille du Midí, la vall de Chamonix, verda i urbanitzada: bonica.
A les 10,15 ja estem per sobre del primer refugi (refugi de Téte Rousse 3.167 m). A partir d'ara el camí serà més dret per acabar en una grimpada molt aéria, seguint la cresta, ens cal remuntar l'anomenat Grand Couloir. El refugi de l'aiguille de Goûter el tenim sobre nostre. Sembla aprop. No fa falta seguir el camí ja que la gent que puja i baixa ens senyala la ruta. Alcem els ulls i veiem el refugi més aprop peró encara molt lluny.
Les carenes, geleres i cims van quedant a la nostra alçada o més avall. L'esforç tenaç, dur, ens premia amb una vista cada cop més àmplia. Pugem i pugem i bufem de valent. L'alçada la tolerem bé per ara.
Quan som a prop del refugi veiem passar per sobre nostre vàris parapents que des del Mont Blanc van oscil.lant magestuosament fruïnt del meravellós paisatge que s'obre a tots els punts cardinals.
A 2/4 de 3 arribem, per fi, al refugi, cansats peró no esgotats. Ja estem a 3.817 metres d'alçada. Més amunt que qualsevol cim de la península. Hem tardat sis hores des de l'estació final del cremallera.
Anem a l'informació del refugi i ens donem a coneixer -Som els de Barcelona que vam reservar tres llocs a nom de Manel Cusachs-. Repàssen la llista i efectivament hi som -Oui, monsieur Cusachs-. Ens donen les lliteres números 49 i 50 (dos per tres persones), Sopareu aquí?-, ens pregunten -Si-. El menú es compon de sopa, carn estofada, macarrons i postres. Després de dessar les motxilles ens disposem a dinar. Al nostre costat hi ha un grup de catalans de Centelles i Manresa. La fem petar. La vista des de la finestra és extrordinària: l'aiguille i la gelera de Bionnassay la tenim davant nostre d'un blanc intenssísim que el sol fa brillar. Al fons un reguitzell de muntanyes que no per desconegudes i menys altes que nosaltres deixen de ser belles. El dinar ens refà.
Passem la tarda al refugi gaudint de la vista excel.lent. Encara hi ha que pugen grimpant lentament. Anem sobre el refugi on aterra l'helicopter i gaudim d'una altra panoràmica ara en direcció al Dome de Goûter, vers on anirem demà. Anar al WC és una aventura, doncs està penjat damunt del Gran Couloir i cal dur els grampons per anar-hi.
A les 6 comencen a donar el sopar. L'ambient és animat. La gent menja i conversa. Cal esperar que els primers acabin de sopar per fer-ho nosaltres.
Hem observat que hi ha gent "tocada" per l'alçada: alguns s'estiren a les lliteres, d'altres es queden pansits i algun "descanvia la pela". A partir deles 7,30 molts se'n van a dormir. Els que no hi anem encara podem contemplar aquest meravellós i quotidià espectacle que és la posta de sol. Les muntanyes, les geleres es tornen rogenques. Els qui ho contemplem ho fem en silenci captivats per l'àlit que crea aquest breu prodigi...
A les 9 tothom ja és a dormir.
CAP AL SOSTRE D'EUROPA
Abans de les dues de la matinada ja se sent fressa. L'Antoni no ha clucat l'ull en tota la nit per culpa de l'alçada.
La gent es va vestint en silenci posant-se lentament tota la parafernàlia própia de l'alta muntanya: botes, paraneus, boudriers, anoracs, frontals..,
A les 2 ens serveixen un té calent.
A fora fa una nit serena, tranquila. Les llums dels poblets d'abaix la plana llueixen intensament.
Ens posem tots els estris i a 2/4 de 4 iniciem l'ascensió. L'Antoni és el cap de corda, en Manel al mig i en Sergi al darrera. Un cop remuntat el llom de neu del darrera del refugi veiem les primeres cordades que com cuques de llum pugen lentament cap el Dome du Goûter. Bo i ser de nit la neu il.lumina la muntanya. A sobre tenim per sostre un cel blau fosc intens i una estelada acabada de polir, brillant.
Les cordades van pujant lentament. Quasi som els últims però amb pas lent i fent poques parades passem a alguns que van més a poc a poc encara. La pujada, com he dit, és lenta, fatigosa, peró no fa molt de fred.
Són 2/4 de 6 quan comencem a veure clarejar. Continuem l'ascensió i ara anem al darrera d'un grup de sis persones, sense encordar, que segueixen un ritme lent, -El pas Sanàbria- com diu en Sergí, que ens va bé de seguir.
Cap a 2/4 de 7 arribem al refugi Vallot (4.362 m). Els pocs que ens hi hem parat en silenci contemplem els excursionistes que ens precedeixen allà dalt, pujant fatigosament per l'aresta de Les Bosses (4.547 m) -Bufa, el que ens queda per fer encara-, exclama l' Antoni. Mengem una mica peró sense gana. Fa un fred que pela i te n'adones sobretot si et treus els guants.
Recollim els ànims que ens queden i prosseguim l'ascensió. Menys de 500 metres de desnivell ens separen del cim, però seran els més dificils.
L'aiguille du Midí fa estona que està més avall que nosaltres.
La pujada és a partir d'ara més dura, agreujada pels problemes de l'alçada. No hi fa res. El nostre propósit és petjar el cim més alt del continent. La nostra voluntat ens empeny cap amunt. El vent comenqa a bufar de valent com volent fer-nos por i donar una pinzellada dramàtica a la nostra ancensió.
La cresta final que amaga el cim és davant nostre. Anem pujant lentament. Molts ja baixen del cim. El camí de l'aresta final és estret i dret, cal cedir el pas als que venen en direcció contrària posant-se a cavall de la cresta, amb un peu sobre el buit.
Quan són les 9,05 arribem per fi al cim del Mont Blanc, sostre d'Europa (4.807 m). Fa un vent molt fred, glaçat però la panoràmica és extraordinària. Som dalt de la cresta més alta d'un mar esvalotat de muntanyes pétries. Fem fotos i filmacions sense entretenir-nos. El temps (quina llástima!) no convida a romandre gaire estona al cim, despleguem la senyera en commemoració de la Diada: -VISCA CATALUNYA !-.
La baixada la fem ràpida per evitar el fred i el vent. L'aigua de la cantimplora se'ns ha glaçat i la fruita sembla treta del congelador... Passem pel refugi Vallot i fem les darreres fotos i filmacions, i admirem novament l'imponent Mont Blanc.
Ja veiem el refugi allá baix de tot. Hi arribem a 2/4 d'una. Dinem i a les 2,05 iniciem la baixada. L'Antoni, tocat per l'alçada, a mida que va baixant es va recuperant -Podem mirar d'agafar l'últim aeri i dormir al cotxe-, diu ara tot decidit, -Jo penso que ens hauriem de quedar a dormir al primer refugi i demá baixar- diu en Sergi, -Podem intentar arribar a l'aeri- dic jo. Finalment perdem bous i esquelles i l'excursió s'allargará quatre hores més de les previstes. Intentem que ens telefonin un taxi (al petit restaurant del coll de Bellevue), però no hi ha res a fer -Els taxis no pugen fins aquí- ens diuen. Agafem el GR que des de el coll de Voza (1.653 m), ens porta de nit en direcció a Les Houches on hi arribem, després de fer algunes marrades, a les 10 de la nit reventats i esgotats... excepte l'Antoni. Al cap de poc ja som tots a dormir. No ens llevarem fins a les 9 del matí del dia 11.
La tornada a Mataró la farem en 11 hores de cotxe i sense novetat.
La pallissa de cotxe i de caminar ha estat de campionat però ho donem per ben empleat doncs hem gaudit d'un temps espléndid que ens ha permés disfrutar d'una extraordinària ascensió per un massís igualment extraordinari: el Mont Blanc.
Tornarem!

Manuel Cusachs i Corredó
Setembre 1990