Tota la nit plou i trona a estones i no sembla
que la cosa agafi millor caire al matí, les boires tapen
la visió i encara que a estones sembla que es trenquin
no ho fan. Esmorcem, i en aixecar-se el matí veiem el
temps una mica millor i decidim empendre l'excursió. A
les 10 h. prenem la pista que mena a Castellet, tot just passat
un collet (1.019 m) a la sortida del poble, sobre una careneta
de roques. A mà dreta puja el perdut camí que seguirem
-en una roca hi ha una marca vermella-, aquest és l'itinerari
que seguia la gent d'aquests pobles per anar a la Pobla de Segur;
en alguns petits trams el camí es empedrat i amb marges.
Pujem per un bosquet d'alzines, ara si que trobem força
te de roca i del bo, llàstima que no sigui florit. El
caminoi planeja i creua un torrentet per enfilar-se per un grau
per superar l'encerclada vall. Ara cal parar compte, el corriol
es perd en arrivar a un bosc de pins de repoblació forestal
i cal seguir pel mateix llit pedregós del torrent en direcció
a llevant fins que arribem a un pla al capdemunt de la carena.
El camí es torna a trobar i segueix pujant lleujerament
per la neta i ampla carena, sempre pel seu llom anem pujant i
guanyant alçada. En arribar al proper coll (1.421 m) dominarem
el barranc d'Esplugafreda o la Termuda a la dreta i a l'esquerra
el barranc de la Fageda, tot el panorama ens recorda les muntanyes
de Sant Llorenç, enormes moles de conglomerat arrodonides
i cobertes de vegetació.
En aquest coll trobem un veritable jardí botànic
natural, tot curull de les més diverses flors boscanes,
de tots colors: grogues, blanques, blaves. No ens cansem d'admirar-les,
i filmar-les amb vídeo. Ara ja planejem per la carena
fins arribar al turó del Pou de Neu (1.516 m) -que no
veiem-, l'ample visió que ara dominem sobre la Conca de
Tremp i muntanyes veïnes és fantàstica. Desde
les tres enormes gropes del Montsec, el congost de Bonremei,
la serra de Comiols, el Boumort, la serra de Carreu, les roques
de Santa, l'enorme mole del pic de l'Orri i les muntanyes cobertes
de neu i boira del Pirineu; a l'altre vessant la serra de Sant
Gervàs, la serra de Sis (o Cis o Soperuny), la massa calcàrea
del Turbón, les llunyanes estribacions de les serres de
Graus, de la Carrodilla i l'horitzó enterbolit per la
calitja de l'Aragó. Més a prop les punxes esmolades
del Picó, la Roca Foradada i la Roca l'Espada.
Ara tenim el nostre objectiu més a la vora. Seguim la
pista que prové del coll de Montllobar, passem la Pleta
Verda (1.476 m), nus de pistes amb l'indicador de la font del
Caramell, que queda sota nostre i els dos últims quilòmetres
de pista fins el cim. Anem carenejant o passant per la vessant
de la Conca a l'indret de la Roca Lleuda (1.586 m), i a l'última
pujada encatifada d'herba assolim l'arrodonit cim del Pui de Lleràs (1.695 m). Les
fotos de rigor, la filmació de vídeo; per culpa
del fort vent no podem restar el temps que voldriem al cim, hem
de baixar una mica per posar-nos a recer del gregal. Fem un petit
mos, amb els prismàtics fem una repasada a tots els cims
que dominem desde aquest privilegiat mirador, sota nostre les
abruptes carenes de les serres de Sant Salvador i el Camporan,
la vall de Serradell i les més llunyanes de Montcortés
i la vall de Capdella. Una cigarreta (bé, això
els què fumem) i tot seguit emprenem la baixada.
Anem descendint amb rapidessa, perquè el temps s'està
embolicant d'allò més. Núvols negres i prenyats
de pluja venen de la vall de Benasc i es van apropant vers nosaltres.
Just abans de creuar l'últim barranc cauen les primeres
gotes de pluja, per sort no és gaire forta i ens dona
temps d'arribar a Sapeira, havent cullit uns brots de te de roca
per fer una infusió després de dinar. |
