Pui de Lleràs, 1.695 m (Alta Ribagorça)

Tota la nit plou i trona a estones i no sembla que la cosa agafi millor caire al matí, les boires tapen la visió i encara que a estones sembla que es trenquin no ho fan. Esmorcem, i en aixecar-se el matí veiem el temps una mica millor i decidim empendre l'excursió. A les 10 h. prenem la pista que mena a Castellet, tot just passat un collet (1.019 m) a la sortida del poble, sobre una careneta de roques. A mà dreta puja el perdut camí que seguirem -en una roca hi ha una marca vermella-, aquest és l'itinerari que seguia la gent d'aquests pobles per anar a la Pobla de Segur; en alguns petits trams el camí es empedrat i amb marges. Pujem per un bosquet d'alzines, ara si que trobem força te de roca i del bo, llàstima que no sigui florit. El caminoi planeja i creua un torrentet per enfilar-se per un grau per superar l'encerclada vall. Ara cal parar compte, el corriol es perd en arrivar a un bosc de pins de repoblació forestal i cal seguir pel mateix llit pedregós del torrent en direcció a llevant fins que arribem a un pla al capdemunt de la carena. El camí es torna a trobar i segueix pujant lleujerament per la neta i ampla carena, sempre pel seu llom anem pujant i guanyant alçada. En arribar al proper coll (1.421 m) dominarem el barranc d'Esplugafreda o la Termuda a la dreta i a l'esquerra el barranc de la Fageda, tot el panorama ens recorda les muntanyes de Sant Llorenç, enormes moles de conglomerat arrodonides i cobertes de vegetació.
En aquest coll trobem un veritable jardí botànic natural, tot curull de les més diverses flors boscanes, de tots colors: grogues, blanques, blaves. No ens cansem d'admirar-les, i filmar-les amb vídeo. Ara ja planejem per la carena fins arribar al turó del Pou de Neu (1.516 m) -que no veiem-, l'ample visió que ara dominem sobre la Conca de Tremp i muntanyes veïnes és fantàstica. Desde les tres enormes gropes del Montsec, el congost de Bonremei, la serra de Comiols, el Boumort, la serra de Carreu, les roques de Santa, l'enorme mole del pic de l'Orri i les muntanyes cobertes de neu i boira del Pirineu; a l'altre vessant la serra de Sant Gervàs, la serra de Sis (o Cis o Soperuny), la massa calcàrea del Turbón, les llunyanes estribacions de les serres de Graus, de la Carrodilla i l'horitzó enterbolit per la calitja de l'Aragó. Més a prop les punxes esmolades del Picó, la Roca Foradada i la Roca l'Espada.
Ara tenim el nostre objectiu més a la vora. Seguim la pista que prové del coll de Montllobar, passem la Pleta Verda (1.476 m), nus de pistes amb l'indicador de la font del Caramell, que queda sota nostre i els dos últims quilòmetres de pista fins el cim. Anem carenejant o passant per la vessant de la Conca a l'indret de la Roca Lleuda (1.586 m), i a l'última pujada encatifada d'herba assolim l'arrodonit cim del Pui de Lleràs (1.695 m). Les fotos de rigor, la filmació de vídeo; per culpa del fort vent no podem restar el temps que voldriem al cim, hem de baixar una mica per posar-nos a recer del gregal. Fem un petit mos, amb els prismàtics fem una repasada a tots els cims que dominem desde aquest privilegiat mirador, sota nostre les abruptes carenes de les serres de Sant Salvador i el Camporan, la vall de Serradell i les més llunyanes de Montcortés i la vall de Capdella. Una cigarreta (bé, això els què fumem) i tot seguit emprenem la baixada.
Anem descendint amb rapidessa, perquè el temps s'està embolicant d'allò més. Núvols negres i prenyats de pluja venen de la vall de Benasc i es van apropant vers nosaltres. Just abans de creuar l'últim barranc cauen les primeres gotes de pluja, per sort no és gaire forta i ens dona temps d'arribar a Sapeira, havent cullit uns brots de te de roca per fer una infusió després de dinar.
 

El Pui de Lleràs