Grand Paradiso (4.061 m)

5 d'agost de 1992: Avui és el dia d'iniciar l'ascensió al Grand Paradiso (4.061 m). Marxem al matí cap a la vall de Valsavarenche; com totes les altres valls és encaixonada i estreta al començament i progressivament es va fent més ample. Passem els petits pobles de Chevrère, Fenille, Tignet, Bien i l'últim poble: Pont (1.946 m) on deixem els cotxes a l'extens pàrquing i prenem el camí cap el refugi Vittorio Emanuelle II (2.732 m). Primer planeja per la vora esquerra del torrent, però poc desprès emprenem una llarga, dura i constant pujada que per mitjà de continuades ziga-zagues ens permet d'assolir el refugi en 3 hores de pujada, molta gent amunt i avall i força calor encara que el cel no és gaire serè. El refugi és ple de turistes i alpinistes. Molta gent només puja aquí a dinar i per la tarda tornen avall; a mitja tarda arriben al refugi la colla que faltava per pujar, anem a donar un passeig per gaudir de les muntanyes veïnes: la més espectacular es la Tresenta, una paret de neu i gel s'aixeca des del seu peu fins el cim a 3.609 m. Pràcticament no es veuen roques enlloc, només les petjades d'uns escaladors que han superat aquesta vertical muralla de 400 metres. A les vuit donen el sopar: espaghettis, carn i puré de patates, formatge i té. Gran quantitat i bo. Ens trobem amb una parella de Sant Boi de Lluçanès, un senyor de Granada que fa anys que viu a Milà i també un italià que parla el castellà per què la seva dona és xilena. No tenim temps d'avorrir-nos. A les deu ens anem a dormir i a esperar amb una mica de tensió l'hora d'aixecar-se.Ens aixequem a les quatre del matí i tothom del tercer pis del refugi ho fa a la mateixa hora; ens vestim i prenem un té calent al menjador del refugi. La temperatura a l'exterior és de +10º. Sortim per la part de darrera del refugi a les 4h. 45' i ens segueixen molta gent que aparentment no gosaven sortir sense tenir algú al davant. Anem seguint amb la mirada les tres o quatre llumenetes que ens precedeixen en la distancia; el camí supera el caos de la morena i amb una forta pujada supera el llavi final. S'endinsa en una petita vall i tot seguit trepitgem la primera neu; calcem els grampons i seguim amunt seguint la traça, tot just comença a clarejar el nou dia. La gelera va engrandint-se, el pendent va guanyant graus d'inclinació i el batec del cor va més ràpid cada cop; la respiració és encara acompasada, el ritme el portem be, progressem sense problemes. La neu ara és dura, inclús en algun lloc hi trobem glaç, brillant, fred, blavós. El pendent de la gelera no és tan fort per un breu tram, unes roques que sobresurten de la neu ens permeten fer un mos asseguts sobre un lloc sec. La traça torna a pujar fort, la boira ens cobreix, nosaltres no ens desanimem i seguim amunt; assolim un ample pla. Just a la dreta deixem la Becca di Montcorvé (3.875 m) i il Roc (4.026 m) és sobre nostre, les roques que el formen son negres i estan turmentades per les tempestes i el gel. El camí flanqueja el cercle final; veiem per fi la cresta rocallosa del cim, amb la imatge de la Madonna al punt més alt i la gent al fil de l'esmolada cresta. Sembla que estem a punt d'arribar, però falta l'esforç final. Creuem l'esquerda de la rimaia per un precari pont de neu i pugem a un collet rocós on ens traiem els grampons i la motxilla; ara ens tapem, el vent bufa del Nord: fort i fred. Grimpem els últims metres fins el darrer gendarme, decidim no grimpar-lo, perquè pels seus dos vessants el buit és esgarrifosos: els 600 metres de desnivell per damunt l'immens Ghiacciacio de la Tribolazione i els 300 sobre el Ghiacciacio de Laraciau fan que aquí, a 5 ó 6 metres del cim s'acabi l'ascensió. Però restem totalment satisfets. Al nostre davant tenim la Tresenta, el Ciarforon, el Nivolet, la Grivola, i cims, molts altres cims dels quals desconeixem el seu nom. Desgrimpem fins el coll i avall. Encara ens creuem a gent que puja, un senyor cau dins l'esquerda de la rimaia però tot queda en un ensurt. Ara anem ràpids, la neu és més tova i baixem amb pas llarg.
Ens aturem a la mateixa roca del matí per fer un mos i beure aigua. Ens traiem els grampons al final de la gelera i la roba d'abric la desem a la motxilla. El camí sens fa una mica més pesat ara que no pas al matí i arribem al refugi a les 14 h. 30', fem un piscolabis i a les 15 h. 15' tirem avall, cap a Pont; on arribem a les 17 h. esgotats, però molt satisfets d'haver assolit un nou cim, pel bon dia que hem tingut, perquè tot ha anat be.

La Tresenta, una paret de neu i gel s'aixeca des del seu peu fins el cim a 3.609 m.

 La Becca di Montcorvé (3.875 m), il Roc (4.026 m)
 

 La Madonna, punt més alt del Grand Paradiso, a 4.061 metres d'altitud