5 d'agost de 1992: Avui és el dia d'iniciar
l'ascensió al Grand Paradiso (4.061 m). Marxem al matí
cap a la vall de Valsavarenche; com totes les altres valls és
encaixonada i estreta al començament i progressivament
es va fent més ample. Passem els petits pobles de Chevrère,
Fenille, Tignet, Bien i l'últim poble: Pont (1.946 m)
on deixem els cotxes a l'extens pàrquing i prenem el camí
cap el refugi Vittorio Emanuelle II (2.732 m). Primer planeja
per la vora esquerra del torrent, però poc desprès
emprenem una llarga, dura i constant pujada que per mitjà
de continuades ziga-zagues ens permet d'assolir el refugi en
3 hores de pujada, molta gent amunt i avall i força calor
encara que el cel no és gaire serè. El refugi és
ple de turistes i alpinistes. Molta gent només puja aquí
a dinar i per la tarda tornen avall; a mitja tarda arriben al
refugi la colla que faltava per pujar, anem a donar un passeig
per gaudir de les muntanyes veïnes: la més espectacular
es la Tresenta, una paret
de neu i gel s'aixeca des del seu peu fins el cim a 3.609 m.
Pràcticament no es veuen roques enlloc, només les
petjades d'uns escaladors que han superat aquesta vertical muralla
de 400 metres. A les vuit donen el sopar: espaghettis, carn i
puré de patates, formatge i té. Gran quantitat
i bo. Ens trobem amb una parella de Sant Boi de Lluçanès,
un senyor de Granada que fa anys que viu a Milà i també
un italià que parla el castellà per què
la seva dona és xilena. No tenim temps d'avorrir-nos.
A les deu ens anem a dormir i a esperar amb una mica de tensió
l'hora d'aixecar-se.Ens aixequem a les quatre del matí
i tothom del tercer pis del refugi ho fa a la mateixa hora; ens
vestim i prenem un té calent al menjador del refugi. La
temperatura a l'exterior és de +10º. Sortim per la
part de darrera del refugi a les 4h. 45' i ens segueixen molta
gent que aparentment no gosaven sortir sense tenir algú
al davant. Anem seguint amb la mirada les tres o quatre llumenetes
que ens precedeixen en la distancia; el camí supera el
caos de la morena i amb una forta pujada supera el llavi final.
S'endinsa en una petita vall i tot seguit trepitgem la primera
neu; calcem els grampons i seguim amunt seguint la traça,
tot just comença a clarejar el nou dia. La gelera va engrandint-se,
el pendent va guanyant graus d'inclinació i el batec del
cor va més ràpid cada cop; la respiració
és encara acompasada, el ritme el portem be, progressem
sense problemes. La neu ara és dura, inclús en
algun lloc hi trobem glaç, brillant, fred, blavós.
El pendent de la gelera no és tan fort per un breu tram,
unes roques que sobresurten de la neu ens permeten fer un mos
asseguts sobre un lloc sec. La traça torna a pujar fort,
la boira ens cobreix, nosaltres no ens desanimem i seguim amunt;
assolim un ample pla. Just a la dreta deixem la
Becca di Montcorvé (3.875 m) i il Roc (4.026 m)
és sobre nostre, les roques que el formen son negres i
estan turmentades per les tempestes i el gel. El camí
flanqueja el cercle final; veiem per fi la cresta rocallosa del
cim, amb la imatge de la Madonna al punt més alt i la gent al fil de l'esmolada
cresta. Sembla que estem a punt d'arribar, però falta
l'esforç final. Creuem l'esquerda de la rimaia per un
precari pont de neu i pugem a un collet rocós on ens traiem
els grampons i la motxilla; ara ens tapem, el vent bufa del Nord:
fort i fred. Grimpem els últims metres fins el darrer
gendarme, decidim no grimpar-lo, perquè pels seus dos
vessants el buit és esgarrifosos: els 600 metres de desnivell
per damunt l'immens Ghiacciacio de la Tribolazione i els 300
sobre el Ghiacciacio de Laraciau fan que aquí, a 5 ó
6 metres del cim s'acabi l'ascensió. Però restem
totalment satisfets. Al nostre davant tenim la Tresenta, el Ciarforon,
el Nivolet, la Grivola, i cims, molts altres cims dels quals
desconeixem el seu nom. Desgrimpem fins el coll i avall. Encara
ens creuem a gent que puja, un senyor cau dins l'esquerda de
la rimaia però tot queda en un ensurt. Ara anem ràpids,
la neu és més tova i baixem amb pas llarg.
Ens aturem a la mateixa roca del matí per fer un mos i
beure aigua. Ens traiem els grampons al final de la gelera i
la roba d'abric la desem a la motxilla. El camí sens fa
una mica més pesat ara que no pas al matí i arribem
al refugi a les 14 h. 30', fem un piscolabis i a les 15 h. 15'
tirem avall, cap a Pont; on arribem a les 17 h. esgotats, però
molt satisfets d'haver assolit un nou cim, pel bon dia que hem
tingut, perquè tot ha anat be. |
