La Pala del Teller (1.887 m), Sant Gervàs

Plantem les tendes mirant la valleta que domina el poble abandonat d'Abella d'Adons (1.320 m) i el Coll de Sant Roc. Cerquem i no trobem carreroles en els prats que encerclen el poble. La posta de sol cobreix de llum rosa les geleres de l'Aneto que sobresurten per darrere de Viu de Llevata, i un vent fi i fred ens fa possar les anoracs per poder sopar amb comoditat. Pel matí el sol ja toca les tendes, però no tenim ganes de sortir fora doncs fa força fresca i tot és moll encara de la rosada. Parem les taules per esmorzar i preparem les motxilles per enfilar-nos al Grau del Portús. Ahir varem parlar amb la família que hi puja cada setmana i gràcies a les seves indicacions tenim clar el camí de pujada, cal anar a raure a dos pins que sobresuten dalt de tot de la carena.
Prenem la pista que surt en direcció sud cap a la Font del Com, seguim un corriol força marcat enmig dels prats i trobem el camí empedrat que puja fent ziga-zagues fins trobar el barranc dels Prats (1.500 m). Els plans que s'estenen enfront nostre son pastures, però fa 40 o 50 anys enrera eren conreus de blat i d'ordi, els marges procuren aguantar la poca terra que hi ha entre les pedres calcàries, blanques i erosionades, amb cantells aguts ens recorden el massis de Garraf. Anem guanyant alçada fins el Pla de les Boïgues o del Comú. El camí finalment es perd, i ara tenim que pujar pel vessant cobert de boixos i ginebrons en direcció als dos pins, doncs aquesta és la millor indicació de la direcció a seguir. El llom va perdent inclinació i arribem al fil dels penyasegats de Sant Gervàs (1.675 m).
Les valls de Sapeira, de Torogó i Tamúrcia s'estenen als nostres peus. A l'esquerra s'alça l'arrodonit i verd cim de la Torre de l'Avedonga d'Adons (1.836 m), cerquem el Pas del Portús però no el trobem, l'ample carena és coberta d'abundosa vegetació i dificulta enormement el pas. Anem cap a la dreta mirant cada racó i cada tall per comprobar si veiem l'amagat camí, però no trobem res. Per fer-ho més difícil encara hi ha nombroses dolines que encara compliquen més el pas. L'ermita de Sant Gervàs la tenim 325 metres sota nostre, fins allà el corriol que prove de Torogo és força clar, però el que remunta la part final fins el Portús queda molt desdibuixat. Decidim pujar cap a La Pala del Teller, seguim indicis de corriols cap a la Coma de la Llauna i anem guanyant metres, finalment prenem direcció sud i remuntem la rodona espatlla fins el cim de La Pala del Teller (1.887 m) cim culminant de la Serra de Sant Gervàs, amb la característica torre geodesica.
El panorama que s'ens oferiex recompensa amb escreix la suor i el cansament de la pujada: dominem la vall de la Noguera Ribagorçana i l'espectacle de cims pirinencs és inacabable. Comencem a identificar-los, cadascú anomena els que coneix i així completem aquest joc, solament queden sense nom els cims de l'horitzó de l'Aragó, per que la boira els cobreix i només deixa veure el blanc de les geleres i no les crestes cimeres.
Cerbi, Corronco, Besiberris, Mulleres, Aneto, Vallhiverna, Gallinero, Perdiguero, Pocets, Serra de Chia, Pic d'Espouy, Cotiella, Turbón, Cis (o Sis), Montsec, Boumort, Cadí, el llunya Pedraforca, Andorra, Orri. Qui dona més per un cercle de muntanyes més bonic i extens?
Reposem llargament, dues aligues van sobrevolant pel damunt nostre l'espai, majestusoses, sabedores del seu poder es deixen caure arran de la cinglera per enlairar-se sense esforç per sobre del cim, guanyant i perdent metres com si res.
Un cop sadollats de panoramica tirem avall amb l'intenció de tornar a intentar trobar el Portús. Baixem altre cop fin el punt més baix de la carena, aquí a la vora hi ha l'avenc del Graller del Portús de -40 m. Ara intuim on pot ser, i en Sergi que va pel fil del penyasegat troba el pas. En principi fa la sensació de ser un dolina, però en acostar-se i mirar entre la vegetació s'aprecía el tall que s'enfonsa a la pedra. Cal baixar amb cura entre els matolls i entrar dins el grau cap a la dreta.
Aqui ve la gran sorpresa: ¡és increible! un tall que sembla fet d'un cop de destral de no més d'un metre o dos d'ample i vint o trentre metres d'alçada. A dins no veiem el cel, les corbes de les roques fan que quedi com una cova en penombra, un fort corrent d'aire ens marca la sortida, que és va perfilant per la llum del sol a l'altre extrem. Un contrallum inigualable. Sortim i comprenem per que des de Sapeira no veiem el tall: no és com tots els graus d'altres serres (Montsec, Montsant, etc.) perpendicular a la carena sino que és paralel a ella. Una gran llesca de roca despresa de la carena va obrir aquest fantàstic pas que ha servit de cabanera i per contar els caps dels ramats de llana en el seu llarg camí cap els pasturatges pirinencs.
El camí que surt del Portús segueix avall cap a l'ermita de Sant Gervàs, les Torres de Tamúrcia, el Pont d'Orrit i més enllà Pont de Montanyana. No ens cansem d'admirar aquest fenomen de la natura, fotos, vídeo, tot serveix per servar el record. El temps passa i cal tornar a Adons.
La baixada no presenta cap problema, en arribar al poble de seguit venen uns senyors de Lleida però nascuts al poble per esbrinar si ho hem trobat. Els diem que si i queden una mica parats, ells ja saben el difícil que és de trobar-ho, però se n'alegren; fem petar la xerrada i ens ofereixen un vi excelent per dinar, almenys la fabada no la menjarem amb aigua. Ens rentem a la manguera, dinem i la fem petar a la sobre taula, a l'ombra dels pollancres; el sol crema la pell però l'oratge provinent del Pirineu és força fresc.
La colla: Jordi Coll, Montserrat Cugat, Jordi Quintanas, Dori Recobenis, Pilar Blanco, Manel Fornasari, Mercé Bistuer i Sergi Fornasari.

 

 

 El petit poble de l'Abella d'Adons

  Els penyasegats de la Serra de Sant Gervàs

 

 

  El cim de la Pala del Teller

  El pas del Portús