La primera vegada que vaig sentir parlar de la serra de Cis, va ser l'any 1990 al petit poble d'Esdolomada, uns amics tenen una casa i vàrem anar un dia a conèixer aquells petits poblets. A l'altre costat de la vall de l'Isàvena és veien unes verticals cingleres vermelles acabades per uns planells verds, el contrast dels penya-segats i les pastures superiors em va cridar l'atenció. Els meus ulls les van recórrer de punta a punta i vaig expressar el meu desig d'anar-hi. Han passat cinc anys i ara la veig a prop: gran, dreta, ample i bonica.

La Serra de Cis s'estén del nord, congost d'Ovarra, al sud, terme de Queixigar, entre les valls a l'est del riu Noguera Ribagorçana i a l'oest la vall de l'Isàvena. Formada per uns imponents penya-segats a tot el seu voltant, els cimals son uns grans plans de pastures, sense més vegetació que els prats. A la part baixa hi ha boscos de coníferes i rouredes. Al seu entorn trobarem petits llogarrets, en els quals hi viu molt poca gent. Algun d'ells ja resta abandonat. Els camins pràcticament han desaparegut o en resten pocs. Només les cabaneres en son útils per recórrer aquesta serra. Hi ha, però, una pista que sortint de Bonansa recorre tota la part superior de la serra, acceptable només per a tot terrenys. En les muralles rogenques hi podrem veure molts nius d'àligues i gralles. És tot un espectacle, sobretot al migdia, veure-les planejar per damunt nostre en gran nombre. També sentirem el cucut, les guatlles, algun mussol i veurem algun conill.
Fa un parell d'anys, des de les blanques cingleres de Sant Gervàs, la vàrem albirar i decidirem d'anar a caminar per ella, i conèixer millor la seva geografia.
En llegir el llibre "Viatges amb els pastors transhumants" CEC 1987, d'Ernest Costa, parla de la serra de Cis i un camí ramader que hi puja per un grau. Seguint les seves paraules, ens veiem trepitjant aquell indret fantàstic. També trobem força informació de la serra en el Muntanya nº 756 (CEC).
Aprofitant la festa de l'u de maig, marxem cap a la Ribagorça. De pujada, aprofitem per anar a la capella romànica de Santa Anna, al costat de l'embassament del mateix nom. Ens aturem a comprar pa, bon pa, a Valldellou i fotografiar la modificada església parroquial de Santa Maria, també d'origen romànic. Contemplem la Torre del Pubill, edifici gòtic de planta rectangular i uns vint metres d'alçada en bon estat de conservació. Algunes de les finestres conserven les fines arcades i columnes gòtiques. Seguim la carretera i entrem en un petit però molt bonic congost entre Valldellou i Camporrells. Un riuet a format un gran tall a les roques, val la pena aturar-se i contemplar-ho. A Camporrells comprem carquinyolis, molt bons. El que havia estat una magnífica plaça arbrada i una abundosa font antiga que hi rajava fa tres anys enrera, l'han refeta. Aquí també ha arribat l'època de les places dures i amb petits arbres, ho comentem amb la gent del poble i tots ens diuen que no els hi agrada gens, però que l'alcalde ho ha volgut així. Han de passar força anys per què els bancs tornin a gaudir de l'ombra.
Damunt un turonet, al costat del cementiri visitem la capella romànica de Sant Miquel, força ben conservada.
Seguim per la carretera d'Estopanyà, i anem a veure les runes del castell de Miravet i la capella romànica de Sant Jaume, tot el conjunt resta enrunat.
Més enllà passem per sota el bonic poble d'Estopanya, que és col·locat al vessant d'un turó i dominat per les restes de l'antic castell i la gran església del poble.
Seguim la carretera cap a Purroi, i prenem el trencall cap a Estanyà: ens quedem meravellats de trobar en aquest indret tant sec, els estanys d'Estanyà. En el poble només hi viuen en dos o tres cases. Ens apropem als dos estanys més petits, posats en mig d'una petita i verda vall, al peu del poble. Els joncs els voregen totalment. Els dos grans són una mica més enllà, estan separats per una fina ratlla de vegetació aquàtica. A l'altre costat de l'estany el ramat s'apropa per beure i descansar. El pastor s'ajeu sota un arbre i el gos va vigilant les ovelles. El sol cau amb força, el blau del cel es reflexa a l'aigua i li dona el seu color. Al costat de l'Estany Gran, hi veiem les restes de l'Estany Petit, que ara és sec, possiblement assecat artificialment. Sobre un turó hi ha la capella romànica de Sant Esteve, és sobre una careneta d'agulles de roca que li donen un aspecte molt curiós. Els camps de blat son de color verd, clapejats del vermell de les roselles.
Anem per pista fins el poble de Caserres del Castell, que resta totalment enrunat, el pastor, que és l'únic que hi viu a temporades en desaconsella d'entrar pel perill que suposa, ens explica que només fa uns 30 anys que la gent va marxar; fa molta pena veure el poble en aquell estat. L'església romànica de Santa Maria no ha pogut resistir la caiguda de les cases i ara ens mostra la volta a través del sostre enrunat. El campanar és situat sobre una roca al damunt de l'església, és molt curiós.
Des de Caserres veiem el Montsec d'Estall, el Congost de Montrebei i el Montsec d'Ares, els extensos boscos i conreus de Fet i l'Estall, pobles quasi despoblats (realment només hi viu una persona). Seguim per la pista que davalla pel barranc del riu Guart, sobre una petita cinglera hi ha el llogarret de Soriana amb la seva església romànica de Sant Pere.
Al fons del barranc hi ha un braç del pantà de Canelles, un gran pont de formigó permet seguir per la pista cap a Fet i Estall. Nosaltres retornem fins l'últim trencall i seguim una pista millor que ens porta altre cop a Estopanyà.
Aquest és un recorregut turístic que creiem que s'ha de fer per conèixer aquest racó gairebé oblidat.

A l'endemà, per la carretera de Graus a Benavarri, prenem el trencall que passa per Roda d'Isàvena, aquesta carretera que fa uns anys enrera era estreta i plena de bonys, ara és enquitranada de nou i eixamplada. Creuem la Pobla de Roda i deixem el cotxe al Barri del Pont de Serradui.
Creuem l'antic pont de pedra sobre l'Isàvena i pel costat de la capella prenem l'únic carrer d'aquest poble. Passem a tocar d'uns corrals i trobem l'antic camí empedrat i entre marges que ens du cap a la Vileta. Cal seguir un tros de carretera, creuar el riu i pujar pel costat d'una granja. A l'esquerra deixem un xic apartat Serradui i l'església de Sant Martí. A la Vileta cal passar pel costat de l'ermita romànica de Sant Martí i seguir l'antic camí. Anem pel costat d'un canal d'aigua, al poc el camí baixa a creuar a gual el barranc d'Arquero, que sempre el tindrem a l'esquerra en tota la pujada. Cal creuar uns camps erms i seguir les restes d'una pista i una conducció d'aigua que va al poble. A la nostra dreta els cingles del Brocoló ens fan sentir petits, a l'esquerra veiem l'església romànica de la Mare de Déu de la Feixa. Anem pujant pel barranc, trobem un registre de la conducció d'aigua. Al nostre davant la vall s'estreny, però el ara corriol, a voltes amb restes de l'empedrat original va cercant els millors passos. Unes fortes pujades ens fan guanyar alçada ràpidament, creuem un petit torrent que ara du aigua, a l'estiu rau sec. El camí supera un pendent de roca, gràcies a les parets de pedra seca que encara resisteixen el pas del temps. S'arriba a un petit coll entre uns agulla molt semblant a Montserrat i al fons s'endevina el tall a la cresta que és l'indret anomenat el Grau.
Les àligues surten dels nombrosos nius i van planejant per la vall. La pujada és més dreta, anem seguint les traces del camí per un lloc a on la terra erosionada ha desfet el corriol. Retrobem les parets que sustenten el camí i entre un bosquet de boixos arribem al Grau, a 1.430 m.
Cal pujar a unes roques per poder contemplar l'altre costat: Soperuny i la vall del Sas i Sobrecastell ens mostren els seus prats verds. Al fons Sant Gervàs i el Pui de Lleràs tanquen l'horitzó.
En aquest punt i per aquest vessant pujà el camí ramader que pel coll de Vent i Soperuny.
Seguim amunt i per un altre tros empedrat superem una petita cinglera i anem voltant la Roca Cirera. Ara ja veiem els prats de la Canadella, l'antic refugi i la nova construcció d'obra, la pista i el cim del tossal de Cis.
És un paratge que contrasta per la seva suavitat i verdor amb les aspres i dretes parets que hem deixat enrera. Seguim el camí, entre marges fets de roques rodones, ens preguntem el perquè d'aquests marges, un avi de la Vileta ens dirà que allí hi conreaven trumfos (patates) i que el petit refugi és de casa seva.
Al mig del prat hi ha una petita font (atenció a les sangoneres). Anem pujant cap a una roca gran al bell mig de l'ample coll, i més a la vora veiem que és una furgoneta abandona que serveix de refugi al pastor.
El panorama que albirem és amplissim: la serra Ferrera, la Peña Montañesa, la Tuca, el Turbón que ens amaga el Cotiella, els pics d'Eriste, las Espadas, Pocets, Perdiguero, tot el massís de l'Aneto i la Maladeta, el Vallhiverna, Mulleres, Beciberris, la Punta Alta, els cims del Pallars, el Boumort, i molt al fons el Cadí i les muntanyes d'Andorra. Cap el sud la serra de la Carrodilla i la serra de Guara.
El dia és esplèndid i ens permet de copsar tota la muntanya amb la seva grandària. A l'esquerra tenim el tossal del Cis, a la dreta la Roca Cirera i al front l'Amorriador i el Puialtó. Al fons de la vall les bordes de Beranui, el poble de Morens i el monestir d'Ovarra.
Emprenem el descens, no sense recança de deixar aquest indret tan acollidor, però el sol i la calor, i sabent la baixada que ens queda per fer fins el cotxe, ens fa decidir.
Si a la pujada el camí ens sembla que puja fort, ara ,al mirar avall i veure tot el pedregam que ens espera ens fa tremolar les cames. Tot és pedra solta, cal anar amb compte de no relliscar i caure. El sol de la tarda ens va cremant i anem tirant avall a poc a poc. Al creuar el barranc d'Arquero ens podem refrescar i acabar d'anar fins a la carretera. Abans de passar el pont ens tornem a refrescar a la font del Barri del Pont.
En total son unes quatre hores de pujada i calen altres tres ben bones per retornar a l'inici.

Com que per la festa de l'u de maig hem anat sols a la serra de Cis, aprofitem la segona pasqua per anar amb els companys de la UEC de Sants a la serra de Cis, però ara per l'altre vessant.
Anem per la carretera del Túnel de Vielha, passem per Sopeira, l'embassament d'Escales fins al trencall a l'esquerra que per carretera puja cap a Betesa. El primer trencall a l'esquerra puja en forts revolts cap a Pallerol, petit nucli habitat. D'aquí surt la pista en força bon estat que pel coll de l'Espina supera la barrera del Tallò d'Aulet i entra a la vall de Sobrecastell. Realment no cal fer aquesta volta i és pot anar directament per Sobrecastell i el Sas, però per una errònia interpretació dels mapes varem fer aquest camí.
Un cop a el Sas, cal prendre una pista que no és gaire bona per turismes que passa per uns boscos de roures de gran bellesa. Anem seguint la pista més fressada, i en uns cinc quilòmetres arribem a Soperuny.
Petit poble de cases disperses al voltant de l'església romànica, de la qual no sabem l'advocació. Arrecerat sota les cingleres de la serra de Cis, i voltat de prats és un racó molt bonic i tranquil. Hi ha una font al darrera de les cases de més amunt del poble, amagada dins un petit bosc. L'altre font la trobem al fons del torrent de Soperuny, sota de l'última casa del poble, que està arranjada. Els pollancres ens indiquen el lloc a on és la font.
Decidim plantar les tendes en un planell al costat de la pista, nosaltres estrenem la tenda nova. Al cap de poc el pastor ens ve a saludar, li demanem si coneix el camí que volem fer, però ens diu que no és d'aquí, sinó de Chistau a la vall de Plan. Ens hem de posar pantalons llargs i jerseis per que la temperatura va baixant. Sopem, fem petar la xerrada una estona i ens anem a dormir.
L'endemà ens llevem d'hora, fem un mos i emprenem la marxa a les vuit. El dia s'aixeca amb núvols i clarianes. Prenem la pista, passem a tocar l'església i la seguim fins l'ultima casa del poble. Creuem un prat i en el bosc del davant veiem el camí. Baixem entre boixos a creuar un torrent i ens enfilem fins arribar al camí. En algun troç encara és conserva amb els marges de pedra. Fa una lleugera pujada i sota una bauma arribem al tall que ens permet superar la cinglera. Ara el camí desapareix, no trobem cap senyal per enlloc i anem pujant cap el coll que tenim al davant. Un cop a dalt veiem la capçalera del torrent que queda a sota nostre i a l'altre costat un altre coll, que creiem que ens donarà pas a trobar el camí del Grau.
Anem revoltant sense perdre alçada, al peu de la cinglera fins arribar al coll. Aquí veiem que la nostra idea no és pot fer. El Grau queda a la dreta però veiem molt difícil creuar per sota els cingles fins el coll. Sota nostre i a l'esquerra hi ha un pla herbat amb un pilaret (mena de capelleta, al damunt d'un pilar de pedra), el camí passa per allà.
Baixem del coll cap el pla, en arribar-hi trobem el camí que ve de Soperuny, per aquest indret travessa les cingleres que dominen el poble. Una mica més enllà encara és conserva un tros del camí amb els marges i el terra empedrat en força bon estat. Ens aturem a esmorzar a l'encreuament d'un torrent sec.
El camí planeja i passa a tocar d'antics conreus ara erms. Hi ressalta un en concret, que per tenir una superfície realment petita hi varen aixecar un marge de més de tres metres d'alçada.
Una mica més endavant, i per no fer tota la volta fins el Coll del Vent, en Manel, en Jordi i jo anem pel dret. En Joan prefereix seguir el camí. Més endavant veurem que ha fet bé. Tot just passat un torrent que baixa directament del Grau ens enfilem, primer per un terreny herbat, més amunt entre les argelagues florides i a tocar del cingle ens cal superar grimpant unes roques, fins arribar al camí ramader que passa sota mateix del cingle. Jo encara no hi fa que soc aquí ni deu minuts que en Joan arriba. En Manel i en Jordi encara els hi queda la grimpada. "Si voleu fer drecera, no deixeu la carretera", la dita popular diu sempre la veritat.
El sol, ara ja alt ens crema, sobretot aquí que no hi passa gens d'aire. Ens arrecerem sota uns boixos i descansem una estona. Ara arribem a l'indret anomenat L'Escala. El camí s'enfila dreturerament, fent giragonses per guanyar el coll. Hi ha trams que el camí és ple de rocs i és fa difícil, sort de les branques dels boixos que ens fan d'agafadors. No hi fa gaires dies que el ramat ha passat per aquí, l'olor i els excrements omplen el camí.
Per fi, arribem al Grau. El camí flanqueja sota unes roques i va a trobar l'altre camí que puja de Serradui. El panorama és grandiós. Seguim amunt cap a la Canadella, ens aturem a la fonteta per fer un glop d'aigua. Més enllà en Joan troba carreroles, les deixem per a la tornada. Passem pel refugi ramader i superem els últims metres fins la carena que seguim fins arribar al Tossal de Cis (1.761 m). Un gos de pastor ens dona la benvinguda.
Avui el Pirineu resta embolcallat de núvols i la vista no és gaire bona. Fem un mos i contemplem el paisatge més proper. Amb els mapes a la ma anem anomenant tots els indrets que veiem.
Anem cap el refugi i trobem rovelloles, collim els més tendres, també les carreroles i a prop de la fonteta en Jordi troba un grapat de muixarnons. Avui soparem bolets.
En arribar al Grau les àligues van planejant sobre nostre. El camí, ara de baixada, encara és més dificultós i cal anar amb compte de no relliscar i caure. L'anem seguint sota la cinglera, en les roques calcaries hi ha força corones de rei, planta que necessita d'aquest tipus de roca per viure.
Anem baixant i arribem sense complicacions al Coll de Vent. Sota nostre hi ha el petit llogarret de Riguala i la pista que hi mena. En el gran Planell de Sant Pere Martir hi ha una pleta molt gran i nova. En el refugi hi ha el fato del pastor, però ell no hi es, en una de les parets exteriors hi ha una capelleta i un Sant.
El camí gira vers el nord i passem per sota del Grau. En poca estona tornem a ser al pla del pilaret, a partir d'aquí el camí creiem que serà evident, però no ho és gaire.
Cal deixar el primer trencall a l'esquerra, que mena a una pleta sota una bauma del cingle, i baixar uns metres fins arribar a un bosc de roures que cal creuar sense perdre alçada. Anem seguint la cinglera en direcció a Soperuny que veiem a l'altre costat del torrent. Anem trobant corriols cada cop més marcats pel pas del ramat i els seguim. El camí va vorejant la cinglera per anar a cercar el pas sota el primer tall de la paret. En aquest indret al terra hi trobem dos pous mig tapats amb troncs, creiem que eren per guardar les llavors de les patates.
El camí segueix avall fins creuar el torrent de Soperuny, i a l'altre costat hi ha la font. Ens rentem la suor i bevem la fresca aigua. Ara només cal pujar fins la casa que hi ha al damunt per retrobar la pista del poble. A les cinc arribem a les tendes, han estat nou hores de camí però ens ha agradat molt tot el que hem vist.
Dinem sota un gran roure, en principi per protegir-nos del sol, però en poca estona els núvols prenen consistència i comença a ploure i a tronar. Ens aixopluguem a les tendes, encara que tota la tarda i vespre ens anirà fent ruixats. Cap el tard parlem amb un altre pastor que si és del país i ens confirma que el camí que hem fet de tornada és l'únic que hi ha per anar al Grau.
Al vespre cal que ens posem els anoracs, per protegir-nos de la pluja i de la fresca. Ens anem a dormir i de seguida entrem en el regne de Morfeu.
A l'endemà, ens llevem tard, el dia sembla una mica millor que ahir. Com que les tendes estan humides, fem un bon esmorzar i així fem temps per que s'aixuguin. Saludem al pastor que s'en va a dur el ramat a pasturar. Cap a les onze ja ho tenim tot recollit i deixem enrera aquests paratges tan poc coneguts i alhora tan bonics.

Aquestes dites en varen ésser explicades de paraula per un oncle meu que de jove havia fet de pastor i pagès per aquests poblets de la Ribagorça, ja que ell és nat a dita comarca:

A Casserres, les guerres,
a Estopanyà, els soldats,
a Purroi, les clavelines,
a Pilsà, els pets afumats.

Allà al Montsec
n'hia un troc sec,
n'hia una ovella,
suguera, mòdega, llanuda, llanada
del cap cornat.
Si l'ovella no fos suguera, mòdega, llanuda, llanada
el corder no fos suguer, mòdeg, llanut, llanat.

En Enate ja fan la cena,
en Estada la fritada,
en Fonts la caracolada i
en Estadilla la chocolatada.

De Sant Esteve (de Llitera), ni dona ni somera.

Cebollon de Torres, matutan d'Aler,
repica campanes, butons de somer.