Després de tres cops d'ajornar l'intent d'anar al Besiberri Sud, primer per mal temps, després per estar refredat i l'última vegada per un imprevist; finalment el primer cap de setmana d'octubre aconseguim anar-hi.
Sortim de Barcelona el mateix dia del casament de l'Infanta i l'Iñaki, els carrers encara estan buits i solitaris però més tard s'ompliran d'una gran gernació per veure, en directe, l'esdeveniment. El cap de setmana es presenta amb molt bon temps, esperem que el Picó de la TV3 no s'equivoqui. El dissabte al matí el temps és molt bo: sol, força visibilitat i una lleugera brisa.
Aparquem el cotxe passat el pont sobre la Noguera Ribagorçana, una mica més enllà de les barbacoes a la vora del riu un cop sobrepassada la vall de Besiberri. La pista en aquest primer tram sembla en mal estat i per això ens aturem i aparquem el cotxe en un prat a la vora de la pista. Després veurem que només és el primer tros el que esta malament, amb un turisme i anant poc a poc és pot pujar fins al final.
Ens carreguem la tenda, la motxilla i emprenem la pujada. De seguida trobem el corriol (antic camí) que fa drecera a la pista i va sempre a la vora del torrent de Besiberri. Uns salts d'aigua ens acompanyen a la pujada. Creuem la pista un parell de cops i en un indret ombrejat a la vora del torrent ens aturem a dinar.
Reposem una estona i tornem a seguir el corriol. En arribar al final de la pista cal seguir i s'entra en un formós bosc d'avets -grans i drets- i avellaners, continua la pujada. Ara cal creuar el torrent per una passera de formigó construïda l'any 1994, l'antiga passera de fusta se la va endur el torrent en alguna riuada.
Ara el camí s'estreny i comença una sèrie de ziga-zagues per guanyar el desnivell. A estones el corriol encara resta empedrat i els marges protegits per murs de pedra. En uns tres quarts d'hora arribem a un petit coll que domina el llac de Bessiberri i tota la vall. La cresta del massís del Bessiberri és retalla al fons. És un panorama impressionant per la seva grandiositat i la tranquil·litat que dona veure, en primer terme, l'aigua blava i els verds prats que envolten el llac i al fons la gran muralla rocallosa.
Segueixo fent fotografies i és en aquest moment que la màquina deixa de funcionar, mala sort. Després de reposar una estona seguim en direcció al llac de l'Estanyet per plantar la tenda per dormir aquesta nit. Tot just al final del llac de Bessiberri perdem el corriol, que segueix al costat del torrent, i nosaltres ens enfilem per una tartera plena de roques i nerets, més endavant veiem una fita al costat del torrent i tornem al corriol. Trobem uns quants rovellons però també estant corcats, només n'aprofitem tres. A quarts de set arribem a la vora del llac de l'Estanyet i cerquem un lloc per acampar, la Pilar troba un indret que sembla fet a mida de la tenda, a la vora del torrent i amb una gespa verda i tendra.
En tota la pujada només ens hem creuat amb una parella que s'ha quedat a la vora del llac de Bessiverri i un xicot que baixava de la canal de l'Estanyet. El lloc és molt tranquil i és un entorn d'alta muntanya adient per acampar.
Gaudim de la posta de sol, es pon darrera el cim de Vallhiverna, les crestes de Tempestats i Russell és retallen al capvespre. Les dues puntes de la Forcanada també sobresurten darrera la carena del Tuc de Mulleres. Per damunt dels Bessiberris ja comencen a aparèixer els primers estels. Quant ja és fosc, milers i milers d'estrelles emmarquen la blanca ratlla de la Via Lactea. Fantàstic.
Sopem amb la llum d'una espelma, i l'ajut de la llanterna, no fa vent i la temperatura baixa fins a 10º, ens preparem un cafè i a les 10 anem a dormir.
La plàcida nit deixa pas a l'albada, sortim del sac, temperatura 5º, fa mandra d'haver-se de llevar però veient el cel tan immaculat ens animem, preparem un cafè i mengem una mica. Quatre llumetes dels frontals d'uns excursionistes que pujen pel camí iluminen el sender per on anirem també nosaltres. Emprenem la pujada i anem a voltar una gran roca que està a la vora del llac, que pot servir per fer un vibac, i anem seguint les fites.
El sender és perdedor, cal anar en direcció al torrent que baixa a la nostra dreta i remuntar les llastres granítiques cercant el millor pas, la pujada és forta. Més amunt entrem en un sector on el camí és més marcat, ara cal agafar aigua doncs més amunt ja no en trobarem. Sempre, en tota la pujada, hem de tenir la referència d'anar cap al peu de la muralla del Bessiberri Central fins arribar sota mateix. D'aquí seguim per la base i entrem a la gran tartera, de blocs enormes i bellugadissos, i força horitzontal. Les fites insinuen el camí i anem en direcció al proper coll d'Avellaners. En el coll veiem la silueta dels quatre muntanyencs que ens han precedit aquest matí. Com que no duem crampons ni piolet i la gelera està molt dura mirem d'anar flanquejant pel costat esquerra per damunt la morrena, per aproximar-nos sota la canal que precedeix el coll.
Sota mateix d'aquesta ens trobem un braç de la gelera que ens barra els pas i no podem seguir. Mirem el mapa i decidim pujar per la Bretxa Trescazes que és situada entre el Bessiberri Central i el Sud.
Remuntem la tartera, fort pendent, les pedres s'esmunyen pendent avall i ens costa força estona arribar a l'inici de la bretxa.
Deixem les motxilles i comencem a grimpar per la canal. La roca és força descomposta, cal cercar els millors passos i cal anar pels costats, on la roca és més ferma. Mentre jo vaig pujant, sento un soroll de pedres que cauen i veig a la Pilar agafada a una roca i sota seu com rodolen avall les pedres que han caigut. Un ensurt i res més.
Un últim esforç i arribem al vessant assolellat del massís dels Bessiberris. Seiem en una pedra i ens enbaladim amb el panorama. Jo decideixo arribar a la propera punta del Bessiberri Central. Cal flanquejar pel vessant de Cavallers i sortir per una bretxa a la cresta, creuar-la i seguir grimpant sense dificultat fins la punta Sud, també anomenada Pic Jolís de 3.003 metres. Segueixo la cresta en direcció a la punta nord (Pic Simó) de 3.002 metres, separades només per 15 metres.
La visió de muntanyes, crestes, valls i llacs és inabastable. El dia és manté nítid i serè, en el proper cim del Bessiberri Nord hi ha dos escaladors, enfilats en la petita cresta que forma el cim. D'aquí estant és veu al fons de la vall la carretera del túnel de Vielha. M'estic una estona gaudint del panorama i retorno cap on és la Pilar. Ara creuen per aquest indret els quatre escaladors francesos que estan fent la travessa de les crestes dels Bessiberri, del Sud fins el Nord, són els que aquest matí ham passat per on èrem nosaltres acampats.
Emprenem la baixada per la canal, anem a poc a poc, però no presenta cap problema. Tornem a carregar les motxilles i ens aturem una mica més avall a menjar una mica, doncs son les dotze i encara no havíem menjat res des d'aquest matí. Una parella de francesos puja per la canal i ens pregunten si per allà és pot anar al Bessiberri Sud. Els diem que no, que només al central.
Seguim baixant per la tartera, els salts entre les roques son un darrera l'altre i ara ja les cames no estan tan fresques com al matí. Més avall trobem un petit torrent i ens refresquem. Trobem una roca amb tres fites molt grans, la seguim i comprovem que aquest camí, força marcat amb fites, no va per on hem pujat aquest matí, sinó en direcció contraria. El seguim i el corriol va per una petita vall i anem baixant en direcció al llac. Aixó ens permet estalviar-nos les dretes llastres granítiques del matí.
A les tres de la tarda tornem a ser a la vora de la tenda, descansem una estona, tornem a menjar una mica i la desplantem. El cel ara s'ha ennuvolat i ens donem presa a recollir-ho tot i anar cap a vall.
Tornar a carregar el pes de la tenda i el sac, ara és dur, però no hi ha altre opció. Seguim el corriol, voltem el llac de Bessiberri i arribem al petit coll que dona pas a la baixada fins a la palanca. Els genolls és queixen a cada pas, sort que el sol s'amaga darrera els núvols i encara que suem, no ho fem com ahir, a la pujada.
Creuem el torrent per la palanca, anem davallant per l'ample camí fins a trobar la pista. Decidim seguir-la fins el cotxe enlloc de baixar pel corriol, la pista és més planera i encara que sigui més llarga sen's fa més còmode.
Son les set de la tarda quan arribem al cotxe, ens traiem el pes de les espatlles i ens deixem caure sobre la verda gespa, reposem una estona, ens posem les sabatilles i emprenem el retorn cap a Barcelona. En passar per la carretera pel davant de la vall de Bessiberri donem una ullada al cim que hem fet avui, ara cada vegada que passem per aquí ho recordarem: una llarga pujada, una gran tartera, un cim esplèndid i una llarga, llarga baixada.

Ascensió efectuada per Pilar Blanco i Sergi Fornasari el 3 i 4 d'octubre de 1997.