Pic de Bachimala, 3.177 m

Per començar bé el dia, no hi ha res millor que llevar-se ben d'hora, per aixó ens aixequem a les 5 h. Fa una nit estelada i molt, molt de fred; potser la nit més freda en els quinze dies de campament. (Aquest any sóm acampats a la Vall de Plan). Després de fer un petit mos i posar-nos alguna cosa calenta a l'estomac, ens hi encabim en el jeep i sortim cap a Plan, per la carretera. Seguim la pista; en molt mal estat; que mena cap a les Granjes de Viadós, cal deixar-la en trobar l'indicador del Ref. de Tabernés (girar a l'esquerra), es creua el Pont del Camallón, molt espectacular, que domina a molta alçada l'engorjat i el saltant d'aigua sobre el riu.
Arribem al refugi, (1.700 m) i ja tenim un contratemps, -el primer- la Montse i en Jordi decideixen tornar avall, doncs la Montse no es troba gaire bé.
Els que quedem comencem a caminar a les 6h.34'. Cal creuar el riu per una pasera de formigó al peu del refugi i anar amunt seguint la riba dreta del riu. Al cap de poc (30') es pasa pel costat de la Cabana de Culrueba (1.800 m), apta per dormir 4 o 5 persones.
En cosa d'un quart arribem al Vado de Bachimala (1.810 m), uns prats extensos on te lloc l'aiguabarreix del torrent de Bachimala, el de la Madera i el de la Pez, cal creuar el torrent de la Pez per una palanca de troncs -no gaire solida- i pasar a gual el torrent de Bachimala per emprendre la costeruda pujada per la riba dreta. Unes fites molt oportunes ens ajuden a trobar el camí doncs per les altes herbes del prat es fa fonedis.
Cap a les vuit, arribem als 2.000 m. i ens trobem les runes de la Cabana de Bachimala, llavors agafem decididament direcció N. i ens enfilem per l'ampla i dreta coma que baixa de la vessant O. del cim.
Quan decidim aturar-nos a esmorzar son les nou, el sol encara no ens arriba a escalfar i notem molt el fred. De mica en mica, els cims que ens envolten van sent tocats pels raigs del sol i el blau profund del cel va deixant pas a un color no tant obscur. Tot pujant l'Antoni es donà un cop de roc a la cama -molta sang- però per sort nomes un ensurt -segon contratemps-. Amb una hora més assolim el fil de la carena, despres d'haver suat de valent amb la forta pujada per l'esmicolada tartera. En aquest punt dominem els llacs de Bachimala, els quals tenim a sota nostre. Des d'aqui el cim sembla molt proper, l'atmosfera neta enganya el sentit de la visió, tot just som ara a 2.800 m i el cim realment es encara una mica lluny.
Tot aquest sector de la carena es un caos total de pissarra descomposta i trencada, fa de mal caminar i més encara quan la cresta s'aixeca definitivament cap el cim. Els ultims metres fem una divertida grimpada, de bones preses, però amb un bon buit sota nostre pels dos costats.
Son les 12 h. quan som a dalt, veiem un xicots francesos que grimpen per l'aresta N. i un altre grup que puja per la cresta que prove del Ref. de Viadós. Avui s'albira un panorama magnific des del cim, tots els Pirineus son al nostre abast. Els Pocets, gegant de color obscur s'alça davant nostre i ens mostra la seva grandiositat. Seguint l'aresta trobem Las Espadas, Eriste, Bagüeñola, més llunyà el Cotiella, la Punta Suelza, el Mont Perdut, el Marboré, més lluny encara el Vignemale, i per sobre de tots la Maladeta i al seu darrera, mig amagat l'Aneto. Reposem una bona estona fruint del sol i del paisatge i tot seguit emprenem la devallada a la 1h.
Ara, per baixar anem seguint les fites que senyalen un camí diferent al que hem fet a la pujada, pren la direcció del Coll de la Señal de Viadós. (A mitja baixada, en Jordi es rebrinca el turmell i en Josep carrega la seva motxilla per ajudar-lo, tercer ensurt, i últim). Abans d'arribar-hi, anem torçant a la dreta, a cercar la Cabana de Bachimala (15 h. 10'). En aquest indret hi ha un pal indicador del gruix de la neu -a l'hivern- molt visible de lluny i bon indicador del camí. A les quatre tornem a ser al Vado de Bachimala, fem un mos i una banyada de peus a les fredes aigues, però que et deixen com nou. Tot just a les cinc ja som un altre vegada al Ref. de Tabernés. Em pogut fruir d'un magnific dia, una muntanya solitaria -si la comparem amb la gernació que varem trobar al Mont Perdut- i encara que una mica cansats, sóm contents i amb ganes de que les properes vacances arribin aviat per tornar a aquest indret tan privilegiat per la natura.
Varem pujar al cim: Antoni Vilajoana, Antoniet Vilajoana, Jordi Coll, Toni Coll, Josep Rovira, Viqui Puigventós i el que us ha fet quatre ratlles, Sergi Fornasari, el 8 d'agost de 1990

El pic de Bachimala des del Culfreda

 

 El massís del Bachimala des del Clarabide