Pic d'Aragüells (3.035 m)
Després de la remullada sortida del cap de setmana anterior, que vārem anar al Pic de la Sarrera a Andorra, tenim ganes de fer un cim, sense que la pluja ens acompanyi i gaudir d'un bon panorama.
Consultem guies i mapes i trobem als llibrets de "Rutas Pyrenaica" la ressenya del Pic d'Aragüells, un cim al massís de l'Aneto no gaire freqüentat i que gaudeix d'una molt bona situació per contemplar tot el vessant Sud de la serralada de la Maladeta.
Sortim el dissabte de Barcelona i anem fins a Lleida per la nova variant de l'autovia, passem Alfarràs i ens aturem a comprar pa a Benabarri. Seguim per la carretera en obres que du a Graus per Torres del Obispo i seguim fins a Benasc.
Més enllà arribem al Pla de Senartra (1.375 m), que ara ja comença a estar ple de tendes i de gent, encara que no tant com a l'agost. Prenem la pista de Vallhiberna i una barrera ens tanca el pas. Un guarda del municipi de Benasc ens diu que de les 8 h. del matí fins a les 8 h. del vespre la pista és tancada per a pujar, encara que si baixes sí que deixen passar i si plantem la tenda al capdamunt de la vall l'hem de treure en fer-se clar.
Davant d'aquest contratemps anem a dinar a la vall de l'Hospital de Benasc, en arribar al pont de Remuñe una noia amb un portàtil ens diu que l'aparcament del Pla d'Estany és ple de cotxes i que l'hem de deixar aquí. Ho fem i carreguem el menjar i anem carretera enllà, passem a tocar del nou edifici de l'Hospital de Benasc, fins a trobar un indret acollidor a la vora d'un riu i sota un gran pi que ens dona ombra. El dia cada cop és va ennuvolant més, l'aire és força fresc i ens posem els folres. Després de dinar fem la migdiada i passegem per la riba del torrent que curiosament, uns metres enllà d'on som desapareix en un forat a les roques i el llit queda totalment sec.
Retornem al cotxe i decidim plantar la tenda en el Càmping Ixeia, just al costat del Pont de Cubera, el propietari d'aquest càmping és valencià i té molts llibres i documentació de muntanya, és un càmping petit però molt acollidor.
A l'endemà, ens llevem a les cinc, mengem un mos i anem amunt. És de nit quant prenem la pista, ara oberta, cap a Vallhiberna. Anem pujant circulant amb precaució. El cel és totalment seré, no s'hi veu cap núvol, després de 8 quilòmetres arribem al refugi forestal a 1.950 m. Aparquem el cotxe, ens calcem les botes i emprenem la suau pujada, en direcció Nord cap a l'Ibón de Corones (2.220 m). Abans d'arribar ens creuen en el corriol dos esquirols que van jugant i s'enfilen ràpidament a un avet. Al costat de l'ibón hi ha sis tendes plantades d'excursionistes francesos que van a l'Aneto. Hi ha una cabana de pedra en força bon estat per a quatre o cinc persones. Dins l'ibón encara resta una gran massa de gel brut de terra i roques dels allaus succeïts aquest hivern, pujant pel corriol ja hem pogut veure els seus efectes sobre grans arbres caiguts i arrossegats avall. El sol comença a acaronar les arestes més altes i el cimal del Pic de Vallhiberna.
Seguim amunt per la costeruda senda, perfectament indicada amb moltes fites, anem guanyant alçada sobre l'ibón i veiem un isard que pastura a la vora de l'aigua. Amb nombroses ziga-zagues ens acostem a la sortida d'aigua del primer llac de Corones (2.635 m), està pràcticament cobert de gel, decidim esmorzar una mica més amunt, a on toca el sol. Ara ja veiem el coll de Cregüenya i el Pic d'Aragüells.
Passem a tocar del segon llac de Corones (2.725 m) i deixem la ruta d'ascensió de l'Aneto a la dreta. Aquest llac i el superior resten totalment coberts de gel i neu, només s'endevina la seva posició pel gran pla blanc que veiem. Un grup d'excursionistes va pujant fatigosament cap el Coll de Corones, la gelera oculta totalment les tarteres, és bon any per ascendir per aquest costat a l'Aneto.
Com que la neu és força dura, ens enfilem damunt un llom rocós que porta directament fins al coll de Cregüenya (2.930 m), l'últim tram el fem per la descomposta tartera i és bastant dura la pujada.
Jo m'esperava poder veure la gran taca blava del llac de Cregüenya i el que veig és un gran pla blanc: tot el llac és encara gelat, només a les vores s'ha començat a desfer i apareix l'aigua blava. A la vora del llac una petita taqueta de color que és una tenda ens dona idea de la grandāria del llac. Reposem una mica i emprenem l'última pujada.
Cal seguir el corriol que s'esmuny entre les roques de granit, anem pujant pel dret vessant i després de grimpar uns grans blocs d'un relleig amb ajut de les mans arribem al cim.
El panorama que contemplem és molt ampli: Pocets, Perdiguero, Pic d'Alba, Maladeta, Pic del Mig, l'Aneto, Tempestats, Russell, la cresta de Llosàs, Vallhiberna, la Serra Negre, Gallinero i moltes i moltes més muntanyes. Som els únics que avui em fet el cim, aquesta solitud contrasta fortament amb la gran quantitat de gent que veiem al cim de l'Aneto, sobre el Pas de Mahoma i la gelera de Corones. Fem moltes fotos i ens embadalim amb tanta muntanya. El dia es manté seré i la visibilitat molt bona.
Comencem a baixar, cal anar amb molta atenció, el pendent és molt dret però les roques de granit ofereixen moltes preses fermes. En un moment tornem a ser al coll, ara baixem per la neu, relliscant i corrent i de seguida som altre cop al primer llac. Ara hi ha més gent que al matí, reposem una mica i davallem fins a l'ibón. La colla de francesos està plegant les tendes, reposem una llarga estona vora l'aigua. En una empenta més i arribem a on tenim el cotxe, dinem sota un gran pi a la riba del torrent de Corones i tornem al càmping a desplantar la tenda i emprendre el retorn cap a casa. Ascensiķ realitzada el 14 de juliol de 1996 per Pilar Blanco i Sergi Fornasari

 

 

El pic d'Aragüells i el coll de Cregüenya

 El pic de l'Aneto des del pic d'Aragüells