EL PETÓ DE MONTREBEI

  Fa milers d’anys, Àres i Estall havien sigut dos amants apassionats. Les seves roques estaven unides i no es diferenciaven l’un de l’altre. L’evolució natural els separà, i entre ells es forma el profund i ombrivol Congost de Montrebei.

Quan això succeí, tot just s’estaven fent un petó.

Ara, i en les nits de lluna plena, tot mirant cap al Congost des del Roure, encara es poden veure les seves siluetes en un intent d’apropament per tornar-se a besar.

ELS PERFILS D’ÀRES

Des de la placeta de Rúbies hi ha una fabulosa vista d’Àres. Quan el sol ha caigut darrera la muntanya, la imaginació i els contrallums d’un dia seré es poden posar d’acord, i veure al Montsec d’Àres tres gegants que dormen mirant al cel.

El primer gegant esguarda encara el Congost de Terradets i domina sobre el Serrat de Fontfreda a l’obaga, i l’Ametlla del Montsec a la solana.

El segon gegant es mira altiu tota la Vall d’Àger des del centre de la Serra. S’amaguen a la falda les maresdedéu de la Pedra i Colobó, i a la seva esquerra el Barranc del Bosc.

El tercer gegant ja tomba el cap vers Santalís i els homes que volen, fins arribar amb la mirada al Congost de Montrebei.

Imaginació o realitat?

LA FAGEDA DEL SERRAT DE FONTFREDA

M’hi vaig apropant, percebo com entro en un “altre lloc”, és com si no estès al Montsec. Certament aquí hi viuen els esperits que vetllen pel bosc...

Arbres que ja són avis i rebesavis, que ja han estes les seves arrels fins les entranyes de la Serra.

Arbres que poderosament miren al Nord sense baixar el cap,

Que aguanten temporals de vent i fred pre-Pirinencs sense perdre en aquest fort pendent l’estabilitat dels seus ancoratges.

Arbres accessibles però oblidats en un antic reducte de la muntanya.

Lloc per explorar olors, emocions, colors, textures, jocs, silenci...

Vull tornar-hi aviat a trobar un racó d’aquest espai on amagar-me i descobrir-ho tot, tant sols mirant, olorant i escoltant aquest silenci desconegut.

LA FONT DE LA VEÇA

A l’esquena de Montsec d’Ares hi ha una fonteta d’aigües fortes. Amaga als seus peus dos dels arbres més impressionants de la muntanya: un bellíssim til·ler i una gegantina blada, que arrelats al barranquet que recull l’aigua de la font, s’han apoderat de l’estrat i s’han fet reis del regne.

L’ALZINA DE TORRE

Possiblement és l’alzina més gran i antiga de la Serra, possiblement la que coneix més la història dels humans que l’han poblat en l’antigor.

D’una soca li neixen dos gegants braços que tenen enormes branques. De branques i branquetes n’hi ha tantes i s’han allargat tant, que l’espessor de les fulles no deixa entrar gaire llum sota l’arbre. La justa per a que als seus peus hi creixi alguna ortiga, algun marrubi... i una acollidora ombra pel caminant d’estiu.

Una massa de joves alzines, filles seves, i algun boix ja entrat en anys, formen al seu voltant un bosquet dens i espès, ple de passadissos foscos a ran de terra. Resseguint-los s’hi arriba a un torrentet que va al barranc de la Pardina.

L’alzina de Torre, s’inclina reverent al Castell de Sant Llorenç. És la imatge de centenars d’anys de resistència; de ferm arrelament en la terra eixuta que l’ha nodrit.

L’ULL DEL MONTSEC D’ARES

Des d’aquí, protegida per la roca, puc veure tota la immensitat que s’obre als seus peus: la Vall d’Àger, la complexitat de valls i serres que encara hi ha abans d’arribar a ala plana, el sol de migdia i el sol  a ponent. Tot  en un contrallum  fins ara desconegut, tot submergit en una boira envoltadora. 

L’ull del Montsec és una petita cavitat que es va originar en una cinglereta a prop de Santalís. S’hi accedeix per un passadís cobert excavat en un contrafort de la roca. És un mirador obert en la dura pell de la muntanya i està encarat de ple a migdia. Està protegit del vent, de l’aigua i de qualsevol mirada (menys de la dels homes amb ales). 

LA CASCADA DE BARCEDANA

En el seu germà Rúbies, hi ha un riu que sols porta aigua en època de pluges; quasi al final de la vall forma una cascada d’aigua freda amb un toll plena de molses, algues i plantes d’humitat. Al costat mateix hi ha un parell de codonyers asilvestrats amb fruits fortament perfumats. 

LES TOLLES DEL BARRANC DEL BOSC

Són al peu mateix de la Roca Regina. La seva aigua prové del llarg i encaixat barranc que neix al faldar de la muntanya, a l’obaga d’Ares.

A les tolles s’hi arriba per un camí que passa per un bosquetó espés i dens en espècies vegetals antigues. A la tardor els arboços ofereixen al mateix temps flors i fruits...

Miro la verticalitat de la Roca Regina i m’impressiono, la seva altura m’agrada i m’explica coses. Em banyo a les tolles i tinc por que la verda aigua amagui algun monstre. Sé que no és així, sols hi ha sals de la roca i materials fins que transporta l’aigua fins a l’embassament de Terradets. Quantes tones de muntanya s’ha emportat aquests humil i inconstant fil d’aigua? 

EL BARRANC DE LA CARBONERA

Potser és una de les últimes sorpreses que guarda el Montsec d’Ares. Montrebei sorprèn, però és accessible. Terradets...(¡¡¡¡¡!!!!!!) Però al Barranc de la Carbonera o s’hi va o no s’hi va. A ningú se li ha perdut res allà. És un racó amagat, precedit al seu peu pel Cingle del Lladó, comparable a qualsevol altre cingle de la muntanya. Tot és silenciós i el camí s’ha d’anar endevinant. Tot és profund i misteriós: les coves de les parets, l’altura de les roques, l’espessa i exuberant vegetació, la fauna que no es veu, el final... Quan es troba la Font de la Carbonera encara falta molt per arribar a la carena. L’aigua brolla neta i fresca de la roca i m’invita inclòs a respirar-la i omplir-me sencera de la seva puresa. 

A la tardor el terra és cobert de fulles de diferents arbres que hi arrelen aquí: moixeres, roures, blades, algun til·ler, menys probable algun faig... i encara es poden observar les fulles de les hepàtiques, de l’orella d’os... falgueres en alguna canal molt humida. 

Quin contrast  d’aquesta esquena del gegant amb la seva panxa i pits, aspres i secs, amb les seves poblacions d’alzines i pins eixuts! 

Els magnífics exemplars de roures dispersos per l’esquenall d’aquesta part de la serra fa pensar en una acurada selecció dels antics carboners per poder preservar l’espècie. 

Arribar a la carena requereix un esforç, el pendent és gran però val la pena. Tornem a carenar les antigues cingleres del Serrat de Corona. 

EL GRALLER GRAN DEL CORRALOT

De sobte el llom de la muntanya apareix foradat. Un pou vertical, negre i inquietant, expulsa una densa bafarada d’aire fred i humit.

L’entrada és recoberta de molses regalimats, de tendres llucs que creixen verds cap al cel buscant la seva llum. La roca és esculpida... Les gralles entren i surten cridaneres, marcant l’entrada a aquell que la busca i no la troba.

Entro en aquest ventre amb el cor eixamplat i la respiració retinguda. Ràpidament sento el seu batec mil·lenari. Entre la foscor noto les seves formes.

He descendit,  dins la cavitat l’obscuritat sembla absoluta; la pressió de la muntanya a sobre meu es podria fer insuportable. Escolto el silenci i veig la foscor... no tinc por. 

La foscor no és cap impediment, sé que estic en el camí, avanço per les galeries i m’endinso en el gegantí cos de pell interior, lluent i aspra. 

Busco assossec pel meu cap que està a punt d’esclatar.

 

 L’origen, o com vaig imaginar una vegada que s’havia format el Montsec. 1983.

 

EL MAR

Fa milions d’anys, l’aigua i l’aire es passejaven de la mà per tot arreu. Els seus cossos inundaven tota l’existència del Planeta. L’aire bufava en remolins a través dels contrallums, i els colors ardents travessaven els horitzons perdent-se en l’aigua d’aquell mar. 

El mar va néixer de la fusió dels cors de dos estels, que enamorats, derramaren amorosament milers de llàgrimes de la vida sobre el Planeta eixut i erm. 

El foc d’aquells cors es va unir i aparegué sobre el firmament d’estels, un astre major que escalfà l’espai. 

L’EMERGÈNCIA DE TERRA

Forces poderoses encarnades en Foc, Llum, Aigua i Aire, entrellaçaven els seus poders, inspirant l’impuls de creació que habitava aquell món isolat de vida. 

L’Aigua del mar s’exaltà voluptuosa i s’obrí en un punt precís de la geografia. Una carena allargassada i punxent emergí d’entre l’escuma, provocant un enèrgic moviment d’ones. 

El mar es separà, i li posà el nom de Montsec, en antítesi del món del que provenia. 

Aquella aigua densa i salvatge, saludava amb entusiasme la nova forma visible, i li acariciava el cos, esculpint-lo i donant-li formes que l’haurien de perpetuar. 

L’AIGUA DOLÇA

Montsec era envoltat d’aquell mar, com si fos una illa. Els poders del cel i la terra es manifestaven arreu, i plasmaven la seva noblesa creant bells paratges, esquerpats i sobrecollidors, on regnava  la roca viva retallada per la llum del sol i la impetuosa dansa del vent present. 

La carena, envoltada de llum infinita, s’enlairava humil. 

Aigua dolça plogué sobre aquella terra i s’escolà per entre la seva pedra. S’obriren pous profunds que la guardaren secretament en la foscor i el silenci del ventre de la muntanya. 

De les escletxes sorgiren fonts de fresca aigua, algunes abundoses, d’altres més tímides, que regaven profundes torrenteres plenes d’obscuritat. 

A mida que l’aigua lliscava pel llom de la muntanya, dibuixava insondables barrancs, passadissos habituals d’aigües inconstants, fortes i carregades de substàncies nodridores. 

Totes les aigües acabaven besant el mar que abraçava la cintura de Montsec, amagant encara part del seu cos.Les aigües salades s’alegraven en rebre les dolces. 

LA VIDA

La vida aparegué en la solitud d’aquell lloc. 

Montsec era generós i maternal, i acollí totes les formes de vida que se li concediren. 

Les altures es poblaren d’aus emplomallades que retallaven els seus perfils contra el cel i la roca. La pell de Montsec es cobrí de frondosos boscos, plens d’arbres i vegetals que proveïen d’aliment als animals que habitaven allà. 

Les grutes i escletxes, s’omplires de verdes plantes, fosques i resistents, que retenien l’aigua a les seves arrels, humitejant així els llavis d’aquelles boques de la muntanya. 

Insectes saltadors i voladors xuclaven les oloroses flors que omplien els solells. 

Hi havia felins als boscos, peixos als rius, serps a les roques, ... i una esplèndida gamma de plantes úniques. 

LA RETIRADA DE LES AIGÜES

Les aigües del mar baixaren de nivell, i Montsec descobrí en la seva falda, una vall ampla i acollidora envoltada de petits serrats muntanyosos. 

I quan finalment es retiraren del tot, ho feren encerclant-lo en rius amorosos i vetlladors, que li perfilaren nous cingles i congostos. 

EL NAIXEMENT DE LA LLUNA

Una nit en que els éssers d’aquella terra dormien acaronats dolçament per la subtil i dolça melodia dels estels, un raig de llum blanca partí la muntanya en  tres parts. 

Amb extremada delicadesa, s’obriren dos congostos quasi abismals guardats per espadats airívols, plens de coves i sorgències enigmàtiques. 

La roca que restà del procés, se’n pujà al firmament i originà un ésser arrodonit i resplendent, que il·luminà per sempre més les nits màgiques d’aquell món. 

 

“I fou així com una nit de lluna vaig entendre que la meravellosa muntanya em contava els seus secrets a través de la meva intuïció adolescent. No hi té res de científic, més bé ho té tot de fantàstic i al·lucinant......... i és que si et deixes portar per l’amor a la muntanya, no sols fruís de l’aire fresc i l’adrenalina que et puja a cada ascensió... sinó també de la fantasia i el misteri amb que parlen els seus paratges, les seves coves, els seus rius, les seves pedres, el romaní i els abellots.”

 

La dona d'aigua del Segre